Llarga vida al plàtan

De 57.000 a 20.000 exemplars. El plàtan d’ombra, el plàtan urbà de tota la vida, no desapareixerà de Barcelona, però el pla municipal per als pròxims 20 anys preveu que deixi de ser un arbre omnipresent i es restringeixi a grans avingudes on són un autèntic signe d’identitat, com ara la Diagonal, el passeig de Gràcia, la Gran Via, el passeig de Sant Joan, la Meridiana i la Rambla, així com en carrers d’edificis baixos, molt assolellats i airejats.

La substitució de l’emblemàtica espècie per altres arbres menys al·lergògens, menys delicats, menys sensibles a les plagues, amb menys requisits de podes i de dimensions més petites, un procés iniciat fa tres dècades, ja està donant fruits: els plàtans són avui el 30% dels arbres de la ciutat, davant el 34% del 2007 i el 53% del 1992. I l’objectiu a mitjà termini, tal com explica Xavier Hernández, responsable d’Espais Verds i Biodiversitat de l’ajuntament, és baixar al 15%. De fet, prossegueix, l’ideal en pro de la diversitat és que cap espècie superés el 10%.

L’aspecte majestuós i les seves grans fulles es trobaran a faltar, però dos detalls d’història ajuden a suportar el mal tràngol: els plàtans d’ombra –científicament platanus x hispanica– no són una espècie autòctona, sinó un híbrid de jardineria sorgit possiblement al segle XVII, i la seva presència a la ciutat no està testificada fins a mitjans del segle XIX. És clar que si Barcelona hagués mantingut la coberta vegetal anterior als romans estaria dominada per les alzines i els pins blancs. I a les zones fluvials del Besòs i el Llobregat hi abundarien els boscos de ribera amb pollancres, àlbers, oms i verns. Ara, en canvi, hi ha 170 espècies ben adaptades a la vida entre l’asfalt i el totxo.

CREIXEMENT MOLT RÀPID

Un dels problemes fonamentals del plàtan és que creix amb rapidesa, arriba a unes dimensions descomunals i pot arribar a fer malbé balcons i façanes. Així doncs, quan un exemplar mor en un carrer estret, és substituït per un altre arbre de dimensions més discretes. A més a més, pràcticament han deixat d’usar-se per a nous enjardinaments i parcs. En lloc seu descuellan especialment els lledoners, però també les sòfores, les tipuanes, les acàcies de tres punxes i les xicrandes, arbres amb poca tradició a Barcelona però que s’han adaptat d’allò més bé. En alguns districtes, el problema ara és que les espècies alternatives comencen a tocar el sostre d’abundància, com passa amb els lledoners de l’Eixample i les Corts o les sòfores de Sants-Montjuïc i Horta-Guinardó.

«El plàtan ha sigut i encara és l’arbre d’alineació per excel·lència dels carrers –insisteix Hernández–. Però el seu creixement ràpid i l’amplitud li impedeixen desenvolupar-se correctament a la majoria de carrers, cosa que ha obligat a fer-hi podes severes que han donat lloc a podridures i hi han causat danys, de vegades, irreparables. A més, la sensibilitat de l’espècie a malalties produïdes per fongs, juntament amb les condicions estressants del medi urbà, ocasiona caiguda prematura de fulles i debilitament general».

La Rambla va ser el primer lloc públic de Barcelona a ser arbrat amb un propòsit ornamental, a partir del segle XVI, malgrat que el primer projecte urbanístic és del 1776. Les espècies més usades des d’aleshores –hi ha hagut nombrosos enjardinaments– han sigut els oms, els freixes i les robínies. «La forta empremta i la personalitat dels actuals plàtans fan pensar que hi han sigut tota la vida, però l’ús d’aquesta espècie a Barcelona és molt recent», explica.

«El 1854, seguint la moda de la majoria de ciutats europees, es va decidir que en grans avingudes es plantessin cada vuit metres arbres grans, que fessin ombra», relata Hernández. A la Rambla se’n van plantar per primera vegada el 1859. Els exemplars procedien de la Devesa de Girona, on avui dia és possible contemplar-ne diversos exemplars monumentals.

Notícies relacionades

L’Ajuntament de Barcelona creu probable que el Barça jugui a Montjuïc «uns quants mesos més»

Les carreteres catalanes participen en l’entrenament de la IA per a la conducció autònoma