Els nens punks defensen el barri

Es mouen pel gòtic però són punks (ho van ser, i aquestes coses queden per sempre). Gòtics punks, punks del Barri Gòtic, de la Barcelona de pedra, les pedres caminades (i acariciades per generacions de dits), amb les quals els romans van edificar les seves portes perquè l’orbe entrés a la ciutat. Han sigut els animals nocturns del bosc: rosegadors, insectes, rapinyaires de pupil·les dilatades, i ara, amb el barri entregat a un turisme massificat, de marabunta, expulsats per especuladors immobiliaris del lloc on han viscut tota la seva vida, des d’abans fins i tot que existís el punk, se senten les últimes rates de samarreta negra, però resisteixen arraconats en cubicles clandestins.

    La Vaca. Així li diuen a aquest tuguri que fa més de 20 anys que està obert i que té una vaca pintada, i aquest dibuix és el seu únic nom. ¿Què hi passa allà dins? Que a la gent se li ocorren idees i s’ajunta. Per exemple, fa poc se’ls va acudir celebrar una festa per protestar perquè tot el seu món, un món habitable, se n’està anant a l’infern. En van dir «El Gòtic fa festa».

    Era dissabte, el primer dia d’abril. Els anglosaxons diuen que és el dia dels bojos i es gasten bromes. «Sé el meu dia dels tontos d’abril, trencarem totes les regles», canta Patti Smith. El que al carrer de Milans es va trencar va ser el cel i es va posar a diluviar quan actuaven els nens del barri. No passa res, els veïns, els pares, els amics..., la penya va seguir sota la pluja. Estaven tocant els seus nens i no els pensaven deixar penjats. Era la presentació en públic de la Punk Party Band, un grup de punk rock de les nenes i els nens del Barri Gòtic.

    De moment se saben dues cançons: una versió de Police on My Back, de The Clash, i una altra de Highway to Hell, d’AC/DC. Són Yishan, Shahzor, Nisha, Helena, David, Rita, Joan, José i Adrià. Van en això junts a sac. El més petit té 9 anys, i el més gran, 15 («gairebé 16», especifica), i molts no havien agafat mai un instrument musical.

    Un, dos, tres... «¡Rock and roll!», crida el petit Yishan amb ràbia adulta que és postureig infantil, i a la bateria David dona els cops de baquetes definitius, perquè a partir d’ara ja no hi haurà altra cosa sinó rock and roll, i Helena entra amb la guitarra i repeteix el riff obsessiu que ha fet popular la cançó dels Clash. «No me gusta que se rían de mí / Soy un niño del Barri Gòtic / Y me encanta salir a jugar / En sus calles huele a pipí», els nens li han canviat la lletra, però el punk sempre parla del mateix.

Soterrani vertiginós

El lloc on aprenen, un soterrani del carrer del Regomir, ha sigut durant dècades local d’assaig de les bandes de punk rock del barri. Abans era una fusteria. S’hi baixa per unes escales vertiginoses, recargolades en mitja espiral, i té les parets de pedra i el sostre de volta. Hi ha fotos de bandes per tot arreu. Els pares de Nisha i Shahzor viuen a dalt, en un dels pisos. Ara algú misteriós (diuen que és una firma britànica) ha comprat l’edifici sencer, i si encara no han desallotjat la finca i n’han fet fora els veïns és perquè no poden, ja que resisteix a l’escala una dona gran atrinxerada darrere el seu contracte de lloguer indefinit. Rock and roll.

    Els pares de Nisha i Shahzor porten un petit comerç al carrer del costat, i la mare sempre acompanya Nisha des de la botiga fins al local d’assaig, però a Shahzhor, encara que és molt més petit, el deixa anar sol, perquè és un noi.

    Això a ningú li importa, cadascú fa les coses a la seva manera, cadascú ho fa com pot. La vida és difícil i la gent intenta fer les coses tan bé com sap, així que no les hi  complicaran més imposant-li normes de conducta. I Nisha és feliç tocant el baix amb els seus amics. Té 13 anys i mai abans havia tingut un instrument. I la seva mare és feliç veient-la fer una cosa bonica amb els altres nens.

    També regenten un comerç al barri els pares de Yishan. I el que té gairebé 16 anys és Joan, i toca la guitarra. La teclista és Rita, estudia piano i la seva mare és de Santa Coloma. I Helena és tan estilosa fent riffs, perquè ja fa dos anys que toca a la banda del seu pare, Komando Arturo.

Sense paraulotes

Al grup tan sols hi ha dues regles: a ningú se li pot dir més que pel seu nom (està prohibit dir el xinès, el paqui...), i també està prohibit dir paraulotes, excepte en el cas que formin part de la lletra d’una cançó.

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

    Reconeixen tan sols una raça: el rock and roll. Assagen els dilluns, durant una mica més d’una hora, quan ja han fet els deures escolars, i ja fa quatre mesos que ho fan. Ara els agradaria poder tocar dos dies a la setmana.

    Els adults no els fallaran als nens. És l’últim cosa que faria algú que ha sigut punk. S’han ajuntat a La Vaca com de costum i han decidit treure un llibret, il·lustrat per artistes que són amics, per explicar la història d’aquest grup de nens del barri. L’editorial Plec 22 s’ha animat a ajudar-los. «Si eres feo o un animal / Algo raro o hueles mal / A nosotros nos da igual / Somos la Punk Party Band», així diu la lletra.