Es venen portes amb Oscar

Tot és posar un peu aquí dins i comences a fer cara de Tadeu Jones entrant en una ciutat perduda. Al cap de dos minuts t’agafen ganes de comprar un salacot. Camines amb pas d’explorador per un passadís polsegós entre piles i piles de mosaics. Hi deu haver 5.000 rajoles de dibuix modernista i capa blanquinosa de casa encantada. Una mica més enllà, desenes de portes immenses que farien que Pau Gasol semblés baixet, un parell de columnes amb aparença grega, el cadirat d’un cor d’un convent. Mira, allà hi ha una banyera de zinc que sembla treta d’un western amb banda sonora de Morricone. «No és de l’Oest –mou el cap la propietària–. És catalana». Aquí fins i tot hi han tingut portes amb Oscar. De Hollywood, sí. Les de Peeedroooooo (Almodóvar) de Todo sobre mi madre van sortir d’aquest magatzem.

Això és Òtranto (passeig de Sant Joan, 142). És una de les «adreces imprescindibles» que recomana Lázaro Rosa-Violán a les revistes d’interiorisme. El rebost vintage que recorren les hordes de hipsters. Aquí el metre de paper que regalen a l’Ikea se’t desfaria a l’entrar. Els clients de confiança l’anomenen «la cova d’Alí Babà». La mestressa arrufa el nas. «No m’agrada –diu–, no som lladres».

Quan un obrer serra amb la radial una porta antiga, a aquesta dona se li trenca el cor. Rosma Barnils fa 37 anys que recupera edificis d’enderrocs. És la responsable que en alguna part del Japó hi hagi un vidre bombat d’un bordell del Paral·lel o unes portes de ferro de la Rambla de fa dos segles.

Hi ha qui diu que haurien de donar-li una medalla per tot el patrimoni que ha recuperat. «Des dels 80 que fem això –explica ella–, però, és clar, nosaltres som un negoci –es treu importància–. Jo ho compro i després ho venc, i amb això vivim quatre persones més jo». És a dir, que res del que hi ha aquí s’ha agafat del carrer.

Rosma té 71 anys, però segueix parlant de la jubilació a llarg termini. Una de les «coses boniques» que vol fer llavors, diu, és publicar un llibre. «Tinc totes les fitxes del que he recuperat durant 37 anys –explica–. Sé on vam recuperar una cosa, on vam recuperar una altra… Les cases que eren una meravella i ja no hi són…».

Seure al seu despatx és com acomodar-se al Delorean de Retorn al futur. Rosma guarda aquí tot el que no vol vendre. El més destacable: un antic cartell lluminós en què es llegeix «perruqueria homes». Té sentit: davant la seva taula, els homes es tallen un pèl.

Hi ha postals viatjades, reproduccions amb caixé, caixes que van a Palma, un metre amagat. «És que sempre me’l prenen», es justifica. Rosma treu de la prestatgeria –¡ta-txan!– unes flors modernistes que van ser part d’una xemeneia que devia fer caure de cul.

No passen més de 20 segons sense que soni el telèfon, el mòbil o el detector de l’entrada de la botiga. «Sí, hi entra molta gent», assenteix. «Ho toquen tot –mira uns clients acabats d’arribar–, però aquests no volen res», preveu fent de pitonissa.

Clients estrangers 

El que és antic ven. «¿Saps per què? –Rosma pregunta i contesta–. Perquè hi ha gran quantitat d’estrangers comprant pisos a Barcelona. Aquests són els que compren. Els joves també, però és un 80% estranger i el 20%, espanyol». Els seus clients tenen de 35 a 45 anys, calcula. El més car que han venut és una xemeneia de 12.000 €.

Notícies relacionades

La fórmula 1 dels vasos

Milionari busca nòvia

En total, són 600 metres quadrats de magatzem. «Desaprofitats, perquè hi ha molta porqueria que en ralitat hauríem de llençar», diu Rosma resignada. Aquí llençar costa. «Ens costa molt», riu. A part de paviments i portes, hi ha lavabos, aixetes, reproduccions de porcellana, alguna gàrgola. «Trobar artesans ara és un problema –es lamenta la mestressa–. Has d’anar fora de Barcelona».

Al fons hi ha el taller. A la taula d’operacions hi ha un cavallet de fusta amb les potes trencades. «Només restaurem per a clients», apunta. A la paret, un pòster de les Spice Girls i la plantilla del Barça de Ronaldinho. Rosma somriu. «Som una mica anàrquics en tot».