Lari, el gran alcalde de Barcelona que ningú recorda

Hilari Salvadó és la resposta que la majoria dels concursants no encertarien en un qüestionari. ¿Qui va ser l’últim alcalde de Barcelona de la segona república? ¿Qui era l’alcalde que anava en persona a rescatar supervivents després dels bombardejos de l’aviació feixista italiana? ¿Qui era l’alcalde de Barcelona que va impulsar la construcció de refugis antiaeris i que va servir d’exemple a mig Europa en els preliminars de la segona guerra mundial? Ell és Hilari Salvadó, l’últim alcalde de la democràcia abans de Franco, al qual per segona vegada aquesta ciutat tracta de rescatar d’un inacceptable oblit, perquè la primera, el 1997, va acabar amb un incomprensible fracàs.

Sovint, els polítics, per exemple, recorren a Winston Churchill, a les seves frases cèlebres i de les seves suposades heroïcitats, com els seus passejos per Downing Street en plena ofensiva alemanya sobre Londres, quan en realitat, gràcies als desxiframents de la màquina enigma sabia que la Luftwaffe atacaria en un altre barri. Això, per no parlar de les seves cèlebres locucions radiofòniques, que en realitat realitzava pel que sembla un actor, Norman Shelley, la veu també de Winnie the Pooh. El primer ministre de llegenda, malgrat tot, eclipsa el veritable home que era, el polític de trajectòria erràtica. És, en certa manera, l’antítesi absoluta d’Hilari Salvadó, amb una trajectòria impecable en dos dels anys més difícils de la història d’aquesta ciutat, que sota les bombes (es compleixen precisament ara 79 anys del més brutal dels atacs, el de la Gran Via, amb 875 morts, 118 nens entre ells) va haver d’acollir més uns 318.000 refugiats. S’acostava més al Churchill de la llegenda que el mateix Churchill.

Pres a l’‘Uruguay’

La vida d’aquell alcalde oblidat per molts retorna en aquesta ocasió de la mà d’un treball d’investigació publicat per l’historiador Pau Vinyes, ‘Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona cuando llovían bombas’,un llibre editat mà a mà per l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC, el partit en què va militar i que, en certa manera, repara una indesitjada injustícia. Els focus del martirologi d’Esquerra han il·luminat prioritàriament Lluís Companys i han deixat en la penombra personatges crucials com Salvadó. És curiós, però Salvadó és l’home que apareix en desenes de fotos històriques del president. Fins i tot va estar empresonat amb ell a bord del barco ‘Uruguay’. Però no se sol reparar en ell.

Francesc de Paula Rius i Taulet, Carles Pi i Sunyer, José María de Porcioles, Enric Massó, Pasqual Maragall...,la llista d’alcaldes de Barcelona és llarga i alguns són recurrentment recordats, pel bo, pel dolent o per l’histriònic, com seria el cas de Joan Pich i Pon, cèlebre per les seves ignorants ficades de pota (“s’ha de posar aquí una llum genital..."). Cap, no obstant, va tenir una vida tan novel·lesca com Salvadó.

Tragèdia familiar

Molt breument. Fill de la Barceloneta, va ser víctima d’un dels més brutals i imprevistos temporals de la costa catalana, el del 1911. Va perdre aquell dia el seu pare i quatre germans. Les tragèdies, des d’aleshores, marcarien la seva trajectòria vital. No era un polític il·lustrat, condició que sí que complien llavors les cúpules dels partits, però els fets d’Octubre del 1934, primer, i, sobretot, els fets de Maig del 1937, el van conduir, com si fos el seu destí, a l’alcaldia. Estava sempre, a desgrat seu, potser, al lloc inoportú. Pi i Sunyer, el seu antecessor, va ser nomenat conseller de Cultura de la Generalitat. Salvadó va passar a ser l’alcalde de Barcelona, llavors una institució proporcionalment molt més majúscula que avui dia. El pressupost municipal doblava el de la Generalitat. Un terç de la població de Catalunya vivia a Barcelona, una xifra que va augmentar així que avançava la guerra.

Expliquen que l’emperador del Japó va saber que no anava a guanyar la guerra quan es va assabentar que el ferro de les bombes de l’enemic s’aprofitava per fabricar pales. Salvadó va tenir una intuïció semblant el setembre del 1938, quan se'l va informar que les ambulàncies no havien anat a la recerca dels últims ferits perquè ja no tenien gasolina. Com tants d’altres, va fugir de la ciutat el mateix dia en què les tropes de Franco entraven per la Diagonal. Van provar, com a tants d’altres, de confiscar-li els seus béns, però no els tenia. Ni un pis ni res. L’últim que va fer abans de deixar Barcelona, a la qual només podria tornar, després del seu exili a França, per morir el 1966, va ser demanar-li a l’interventor que aixequés acta que deixava la caixa de cabals municipal intacta, fins i tot amb alguns lingots d’or dins.

El franquisme va provar d’embrutar el seu nom, sempre, és clar, amb aquest verb florit del feixisme, que el va acusar de faldiller, de fanfarró i de formar part d’“aquest conglomerat anarcobolxevicoseparatista que desgovernava la ciutat”.En realitat era un home afable i tranquil (Lari, li deien col·loquialment) que va evitar bastants excessos dels faïstes i comunistes amb qui li va tocar formar govern.

La desmemòria després del 1975

Que els més franquistes que Franco, com el seu successor en el càrrec, l’alcalde Miguel Mateu, el denigressin, forma part, en qualsevol cas, del guió previst. L’insòlit és que el seu nom no ressorgís amb força immediatament amb el retorn de la democràcia.

Notícies relacionades

Colau: "Salvadó és un dels nostres"

Judith Mascó es reinventa

Ho va fer tímidament el 1997. L’alcalde Joan Clos li va posar una placa dedicada a la casa en què va néixer. Un any més tard, els veïns de la Barceloneta i l’ajuntament li van dedicar una plaça sense cap gràcia urbanística. Però el pitjor va ser que la placa amb el nom d’Hilari Salvadó i l’explicació de qui era es va col·locar en una paret provisional. Durant unes obres, la peça anava al contenidor. L’amo del bar Filferro, que es mereix un aplaudiment, la va salvar i la té col·locada dins del seu establiment.

Va ser un episodi trist. Va tornar en certa manera a l’ostracisme. L’any passat, quan es complien 50 anys de la seva mort, no hi havia ni una placa commemorativa a la seva tomba davant el mar al cementiri de Montjuïc que indiqués que havia sigut alcalde de Barcelona durant la guerra civil i artífex de la defensa antiaèria. Va ser Pau Vinyes qui va descobrir que al nínxol número 47 de la Via Sant Jordi, en l’agrupació setena, no hi havia ni una referència, ni la més mínima menció a l’últim alcalde republicà de la capital catalana. “El franquisme li va condemnar una foscor i un oblit que van prosseguir després de les eleccions municipals del 1979”, diu Vinyes.