BARCELONEJANT

El rei del porno

El Museu de l'Eròtica custodia còpies de les tres pel·lícules X que Alfons XIII va manar rodar

abertran37304508 barcelona  09 02 2017  barceloneando  sobre las pelis porno 170217142700

abertran37304508 barcelona 09 02 2017 barceloneando sobre las pelis porno 170217142700 / JOAN CORTADELLAS

3
Es llegeix en minuts
OLGA MERINO / BARCELONA

Ara que tothom parla de la possibilitat que el Cesid hagués comprat amb diners públics el silenci de la domadora Bárbara Rey, gran amiga de Joan Carles I, l’ocasió sembla que ni pintada per revisitar les pel·lícules pornogràfiques que va manar filmar l’avi de l’emèrit al barri xino barceloní dels anys 20. Tres còpies de la sobirana col·lecció les tenen en lloc segur al Museu de l’Eròtica (Rambla, 96 bis), una mostra que les llicències borbòniques es remunten molt enrere en el temps.

Allà, al davant del mercat de la Boqueria, en ple territori comanxe-guiri, s’hi projecten en sessió contínua les cintes libidinoses d’Alfons XIII prèvia supressió de les parts narratives: res de plantejament, nus i desenllaç, com suggereix l’esquema clàssic, sinó el nucli de les seqüències més explícites. I creieu-me que, excepte els jocs d’home amb home, les filmacions mostren tota la panòplia imaginable de la unió conjugal, inclosa una minuciosa aplicació de lubricant. Nacho Vidal no ha inventat res de res.

Les van filmar els germans  Ramón i Ricardo Baños amb prostitutes del Barri Xino dels anys 20

Les cintes en qüestió, rodades entre 1922 i 1926, es titulen 'El ministro', que planteja la compravenda carnal de favors en un despatx oficial; 'Consultorio de señoras', on una mamà i la seva filla van a un especialista molt luxuriós; i 'El confesor', un capellà estestat a acompanyar les seves feligreses a l’èxtasi eròtic.

Es tracta de les primeres pel·lícules pornogràfiques rodades a Espanya, d’una excel·lent qualitat cinematogràfica i molt avançades si es comparen amb altres fetes a França per la mateixa època, segons explica Alexandra Emanuela Tataru, directora del museu. A l’abril, per cert, el recinte celebra el 20è aniversari.

Modernes i explícites

Molt modernes, sí. Per explicar-ho ras i curt, el mossèn de la pel·li surt amb tota la carn d’olla a l’aire, quan és molt probable que avui s’armés un bon guirigall si algun titellaire tingués l’acudit d’incloure en el seu teatret un bisbe en una tessitura semblant.

El recinte va haver de prescindir  de les cadires perquè el respectable no es movia de la sala de projecció

Segons l’historiador del cinema Román Gubern, van ser els germans Ramón i Ricardo Baños –aquest últim, autor de Barcelona en tramvia, 1908– els qui van rodar les pel·lícules per encàrrec del monarca a través del comte de Romanones, la seva mà dreta. Per a més inri, la productora que van muntar els Baños es deia Royal Films i estava al número 7 de l’avinguda del Príncep d’Astúries.

Per al càsting, els cineastes van recórrer a alguns amics i prostitutes, de les quals llavors estava ben proveït el Xino amb bordells com Madame Petit o El Chalet del Moro.  José María Zavala explica en el llibre 'Bastardos y Borbones' que algunes cupletistes del Paral·lel van rebutjar l’oferta per les conseqüències policials que hauria pogut comportar el posat indecorós i perquè pagaven més aviat poc: al voltant de 25 pessetes per sessió, l’equivalent a 60 euros.

Les tres pel·lícules van estar desaparegudes durant 70 anys fins que uns col·leccionistes les van trobar de forma misteriosa al monestir valencià de Moncada. Després, el 1991, la Filmoteca Valenciana les va comprar i les va restaurar.

A hores d’ara, un ja no sap què resulta més apassionant, la llegenda que envolta la col·lecció –era més nombrosa, diuen, i el règim franquista la va destruir– o bé els successos que s’encadenen dins del museu. Si els turistes se les miren amb el somriure tort, com si veiessin una pel·lícula de cine mut amb Buster Keaton en pilota picada, és la parròquia indígena, sobretot els jubilats, la que s’entusiasma de veritat.

Notícies relacionades

Alexandra diu que el museu tenia habilitada una saleta de projecció amb cadires i que en van haver de prescindir perquè el respectable no se’n movia en tota la tarda –tancava la porta fins i tot per a més intimitat– veient desfilar en bucle meuques, barjaules i bagasses d’una desbordant alegria càrnia.

Res de nou ni d’ofensiu sota el sol. Només que, quan es van rodar les pel·lícules, acabava de tenir lloc el desastre d’Annual (Marroc), amb el general Fernández Silvestre al capdavant, a qui Alfons XIII havia enviat un telegrama animant-lo a l’ofensiva, un concís missatge que deia «Olé, los hombres». Van morir gairebé 20.000 pagesos ficats a empentes dins l’uniforme militar. I això sí que és pornografia moral.