Val més acumular postals que bidets

«Sort que col·lecciono postals i no bidets». Reflexió molt encertada la d’Oriol Vilanova (Manresa, 1980), artista plàstic, a més de col·leccionista. Trenta-quatre mil postals caben gairebé a qualsevol lloc. Com al seu petit, minúscul, apartament de Brussel·les. Una quantitat similar de bidets no es podrien embotir ni a tots els lavabos (14 o 15, depèn de les fonts) de la casa luxosa d’Isabel Preysler de la qual tant es va parlar cap als anys 90: Villa Meona, nom que li va quedar pel gran nombre de lavabos que es va fer construir la reina de cors. La broma de Vilanova ve a tomb per les 27.000 postals que exposa a la Fundació Tàpies. Millor, que cobreixen totes les parets dels dos pisos de l’edifici. «Com si fossin una segona pell». I que «tornen l’olor de paper» al que abans va ser una editorial: la Montaner i Simon. 

  

 Entrar-hi és meravellar-se per l’efecte que produeixen, molt pictòric, i, sobretot, és preguntar-se per la feina hercúlia que ha suposat enganxar-les d’una en una. Totes en un lloc en concret. Totes perfectament alineades. I totes sense cap forat per aguantar-les. Vegem, les postals van arribar ja classificades en set caixes. Ocupaven un metre cúbic. Després van arribar els alumnes de la Massana per efectuar la 'performance Muntatge'. I així, en una acció a porta tancada i de tres setmanes de durada, les van penjar d’una en una: primer una xinxeta, després una postal i a sobre un imant per no perforar la imatge. Totes agrupades per categories. I totes perfectament localitzades per Vilanova. «Soc incapaç de memoritzar una frase però visualment tinc totes les imatges al cap». ¿Una prova? Durant el muntatge algú li va donar una postal que suposadament s’havia extraviat. L’artista la va mirar i va tenir clar que no era seva. Ho va encertar.

    

L’exposició, que tira més a exhibició per allò de l’exhibicionisme de tanta imatge, porta per títol 'Diumenge'. El nom no és intranscendent. Vilanova inverteix aquest dia, el suposadament més improductiu de la setmana, a buscar els seus tresors als mercats de segona mà. Ho fa de manera obsessiva i compulsiva, «gairebé malalta», des de fa 15 anys. Va començar comprant llibres al mercat de Sant Antoni, i va acabar adquirint postals que l’inquietaven però sense afany de fer-les públiques. Fins que es va fer artista.

  

 Ciutat que coneix, mercat que recorre. El seu pròxim destí: els de Londres. Ha sigut becat amb una residència a la Delfina Fundation. La mateixa que sustenta Delfina Entrecanales, la filla del fundador d’Acciona. Encara que els seus preferits són el Jeu de Balle de Brussel·les i el mateix Sant Antoni, al qual va regularment quan és a Barcelona. L’11 de març el procés el farà a la inversa. Ha invitat els seus venedors preferits a muntar les seves parades a la fundació. Coses de l’art contemporani.

Vilanova no és dels visitants més matiners. Sol anar-hi al voltant de les deu del matí. Ni tampoc és dels que sempre compren. Per a ell «el que és important és el ritual». Això inclou el regateig: «Si no m’agrada com el venedor teatralitza la negociació, no compro». No en va els mercats són el seu taller d’investigació: «La col·lecció de postals només és l’excusa per anar-hi. M’interessen per la seva teatralitat, per la seva economia, pel regateig, perquè el valor dels objectes queda en un espai de negociació. És un ritual que no em salto sigui on sigui». Compra el que li crida l’atenció. I repeteix. El seu rècord és una postal del Museu de Cera de Barcelona. L’ha trobat a multitud de ciutats: Praga, París, Madrid… 

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

    

A la Tàpies llueixen agrupades: gats, arcs de triomf, fonts, restaurants, gerros, coloms, muntanyes, portals d’esglésies… I per colors. Aquestes últimes són les que marquen el ritme, com si tota la mostra fos una partitura. També n’hi ha sense pàtria. Són les inclassificables, les que no tenen sentit. «Les inútils», precisa. Encara que per a ell el que és menys important és la imatge en si i el que aquesta representa. «El que m’interessa és la capacitat que tenen d’anul·lar-se com a conjunt. L’acumulació anul·la el clixé perquè les imatges es dilueixen en la massa». Encara que no per a ell, que té memòria fotogràfica.