Els terratinents del temps

Hi ha llocs que només existeixen en els somnis: ciutats submergides, laberints vivents, cases amb soterranis insondables... Però els gronxadors dels parcs estan entre el que és i no és, perquè per algun motiu van i vénen. En els somnis de Kurosawa, que són totes les seves pel·lícules, apareix en una nit de neu el gronxador solitari de 'Vivir', i resulta que és el gronxador de morir. Els gronxadors porten d’un món a un altre i també vénen. Són un vehicle dels fantasmes. Els gronxadors en el cine no parlen del mateix que els gronxadors en els quadros de Fragonard, de Goya... No és igual quan es gronxa un ric que quan un pobre es gronxa. Històricament, en el supòsit que la història comencés l’1 de maig de 1889, és a dir, amb l’obrerisme operístic de la II Internacional, els pobres ens hem gronxat molt. Per evitar-ho, en alguns parcs de barri s’han posat aquests tubs de ferro en lloc de gronxadors. Coses de la socialdemocràcia sueca. Es veuen, per exemple, al parc de la pel·lícula vampírica 'Deixa’m entrar' (el cartell recordava l’antiga telesèrie també sueca 'La pedra blanca'). A 'Deixa’m entrar', també és la nit, també la neu, com a 'Vivir' de Kurosawa, també la lluita per la no mort.

Monument de rotonda

Els gronxadors plantats al peu dels blocs. Posant un balancí, un tobogan, uns jocs, s’ha anat humanitzant el paisatge urbà d’aquesta Barcelona metropolitana, és a dir, amb napolitanes d’un metro com una ciutat de pura pasta fullada. Qualsevol racó de la vorera, ni tan sols fa falta que hi toqui el sol, ha servit per muntar alguna cosa per als nens. Els gronxadors dels barris tenen així aquell aire de monument de rotonda.

De canviar les coses se’n diu transformació del paisatge urbà, que sentit per primera vegada fa pensar en un guàrdia pintant aquarel·les vestit de vellut.

Un altre canvi en els barris ha consistit a deixar de veure passar la mare vella amb el fill malalt per veure passar el fill vell amb la mare malalta. «Les coses es descobreixen a través dels records que se’n tenen», això és el que deia Cesare Pavese a 'L’ofici de viure'. Després es va llevar la vida. Sí, potser sona melancòlic; però és sobretot una defensa de la memòria, i sobre la memòria es constitueix la nostra cultura. Així ha sigut des d’Homer, i els aedes grecs que recitaven de cor milers de versos, fins als llapis de memòria que portem a la butxaca. Recordar no és melancòlic, el que és melancòlic és l’enyorança. Però, en fi, Edgar Allan Poe va escriure en un assaig literari que la melancolia és el més legítim dels tons poètics, i com a lector de Poe, és a dir, com a lector poètic, no li portarem la contrària.

‘Está delicao’

Al principi, fa dues dècades, tres..., als parcs, o seguint la barana del riu, o on hi tocava el sol entre els blocs, s’hi veia la mare vella amb el fill malalt de bracet passejant junts, tota l’estona en silenci. «Está delicao». Si parlava algú, només parlava ella. Després el paisatge humà es va transformar; però no com, segons la termodinàmica, ho fa l’energia, sinó mitjançant un procés de destrucció irreparable. Ara és el fill ja gran, un altre fill, el que porta la mare vella del tot en cadira de rodes. Tots dos callats, passejant junts pels mateixos sols que encara es colen entre aquests blocs postergats per la geografia i la història, o més avall, al riu ja enjardinat, o pel racó dels gronxadors on van els nens.

El silenci de sempre

Notícies relacionades

Una fallada elèctrica causa retards i interrupcions a les línies R3, R4 i R7 de Rodalies

La Guàrdia Urbana de Barcelona enxampa dos conductors a 118 i 120 km/h per la Meridiana

La mare vesteix de manera semblant a com anava fa anys, la jaqueteta de llana. I el fill va igual o també de manera semblant. La caçadora texana és la mateixa de tota la vida. No obstant, la seva cara no és la mateixa. La seva cara d’ara ha comprès finalment una cosa que ja sabia des del primer moment. Tipus baquetejats, ex-xavals amb els parracs del rock and roll viscut i el pòsit de les cerveses begudes ancorant-los en la història. Ara el fill i la mare passegen també tot el camí callats. El barri no és el mateix (hi ha gronxadors), ni ell és el mateix que el seu germà, ni la dona és la mateixa que quan va arribar als blocs. Però el silenci de tots dos és el de sempre. El poeta Leopardi, un gran pessimista  que per salvar-se es va agafar a la memòria de l’emoció, deia que vivim per costum.

En la mare, en el fill compartint el record callat, no hi ha nostàlgia, només realitat. Tot això existeix, viu. Ni tan sols ha passat a ser memòria encara. Aquesta gent no va quedar atrapada en cap passat, és pur present, del qual se’ls ha exclòs sempre. Primer per diners, per classisme econòmic i social; ara per un classisme històric amb el qual el pijerío nega als pobres el dret a la memòria, i anomena nostàlgia a la història que han protagonitzat les classes populars. Són els terratinents del temps.