La ciutat de les estovalles (2)

De vegades una cosa porta a l’altra, com s’enreden les cues de les cireres, i conversant l’altre dia amb l’escriptor Miquel Sen va venir a tomb parlar de l’existència d’una altra magnífica col·lecció de cartes de restaurants, la que va compilar el gastrònom Néstor Luján (Mataró, 1922 - Barcelona, 1995), custodiada a la Biblioteca de Catalunya.

Sis mesos després de la mort del mestre –la setmana que ve, dijous, se’n compliran 21 anys–, la seva viuda, Tin Luján, va llegar a la institució bona part de la biblioteca, gairebé tots els llibres que contenia el seu pis de lloguer de 470 metres a la Diagonal, així com el repertori de cartes. Són només 12 caixes, els menús, però ¿per on era millor començar a tafanejar-hi?

La intuïció es decanta per les més allunyades en el temps, a les quals aquesta crònica es dedica amb el mateix enlluernament que devia sentir Alí Babà davant la cova dels 40 lladres: la carta més antiga data del 1892, la de l’Hotel Restaurant Grand Continental. També hi apareix la minuta del sopar íntim ofert al Reial Cercle Artístic als pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol en ocasió d’uns premis, un àpat on la concurrència hauria pogut degustar la sofisticació, a la Barcelona modernista, d’uns macarrons gratinats. O el recordatori del banquet que la colònia francesa va organitzar per al dramaturg Àngel Guimerà, el 25 de març de 1916, pel seu nomenament com a cavaller de la Legió d’Honor.

Sopars d’empreses

Sopars d’empreses

Tot i que la col·lecció conté cartes de restaurants de tot el món, aquí mana la ciutat. Molts sopars d’empresa, d’aquelles que tant s’estilen en aquestes dates, com la del Col·legi de Notaris el desembre del 1915 o la del Gremi de Filadors de l’Estam el 1913. El mateix any, els Metjes (sic) de la Llengua Catalana van sopar capó del Prat rostit en el «sopar de germanor» després del seu primer congrés.

Una part gens menyspreable dels menús més antics procedeixen del restaurant Maison Dorée, que van obrir l’any 1903 els germans Pompidor al número 22 de la plaça de Catalunya, seguint la inspiració de la Maison d’Or de París. Miquel Sen explica a propòsit d’aquell nou establiment que l’expressió sopars de duro, com a sinònim d’una cosa que és inabastable, procedeix precisament d’això, de les cinc pessetes 

–una fortuna en l’època– que costaven els quatre plats deliciosos del menú.

En el silenci medieval de la biblioteca, on amb prou feines se sent el xiuxiueig crepitant del paper, costa reprimir una exclamació de sorpresa quan, entre el munt de documents, n’emergeixen un parell de diamants gairebé seguits i procedents del mateix indret, el restaurant de l’Hotel Majestic. La primera, el sopar ofert a Frederic (sic) García Lorca, el 23 de desembre de 1935, després que hagués concedit a Barcelona el privilegi d’estrenar la peça teatral Doña Rosita la soltera o el lenguje de las flores.

La segona joia ho és pel seu valor sentimental: el 16 de novembre de 1937, en plena guerra civil, ja escassegen els queviures, però el menjador del Majestic segueix redactant les minutes en francès, com si res, per afegir il·lusió a un dinar sense gaire llustre en què sona molt millor saucisses aux petit pois. «En temps de fam no hi ha pa dur», va deixar escrit amb sorna un comensal anònim en una cantonada de la targeta.

El mateix col·leccionista fa de vegades anotacions a les cartes que atresora o bé en corregeix les faltes d’ortografia. En una ocasió, durant un sopar el febrer del 1958, en què es devia avorrir, improvisa un verset a la minuta del Grill Colon, un rodolí molt enfadat: «Porten un cony de llobarro/ com si fos un gran cagarro,/ bullit, fred, un desastre/ és repelent el pollastre». Ai, l’estilet sarcàstic de Luján.

Notícies relacionades

La ciutat de les estovalles

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

En fi, s’esgoten les línies i queden al tinter una infinitat d’anècdotes barcelonines, com per exemple la del sopar dedicat a Eva Perón en ocasió de la seva visita, el 24 de juny de 1947. La col·lecció del gastrònom erudit bé es mereixeria que se’n muntés una exposició, però amb les coses de la cultura, ja se sap; un destorb, un desvari.