Campiona en la misèria

Jennifer Soto té 22 anys i viu amb el seu germà a les conegudes com a cases barates del Bon Pastor, a Barcelona, la zona a la riba del Besòs on van ser reubicats els barraquistes de la Zona Franca afectats per les obres de l’Exposició Internacional de 1929. El pis està ple de pintades, humitats, forats i una quantitat ingent de dignitat.

El 29 de maig del 2009, quan els germans tenien 15 anys, la seva mare va morir. Quatre mesos més tard, el pare els va abandonar. Des d’aleshores no en saben res. «Fins aquell moment a nosaltres no ens faltava de res: la casa estava arregladeta. Però quan el meu pare ens va abandonar, vam passar a no tenir res d’un dia per l’altre», explica Jenni. «Des que ens vam quedar sols, ens van començar a entrar a robar, sempre quan no hi érem. En una d’aquelles ocasions van venir els Mossos, ens van demanar el DNI i van marxar. Ens van dir que hi havia gent pitjor que nosaltres».

Ni ella ni el seu germà han tingut cap tipus d’ingrés durant tot aquest temps. ¿Com han sobreviscut? «No teníem recursos –diu ella–. Mal- grat demanar ajuda, ningú, ni tan sols la família, ens va voler donar un cop de mà, així que vaig haver de començar a robar menjar. No podia viure de l’aire. A vegades, amb 15 o 16 anys, agafava un tren sense rumb fix. Baixava on em semblava i feia un parell de voltes per veure el que podia robar i el que no». 

Quan es van quedar sols, els germans estaven cursant 3r d’ESO a l’Escola L’Esperança, de Baró de Viver. «Ens reclamaven pagaments i no podíem assumir-los. No vam dir res i vam deixar d’anar-hi per vergonya», diu la Jenni. Posteriorment, quan encara era menor d’edat, la noia va aconseguir matricular-se –i matricular el seu germà– a l’institut Cristòfol Colom de Barcelona. Però ho van deixar sense acabar la secundària obligatòria.

La terrassa del pis de la Jenni està plena de runa: trossos d’uralita, testos vells, fustes, peces d’alumini destrossades. «Compte amb les rates», diu. «Abans teníem un terrat normal, però des que ens vam quedar sols els veïns ens tiren les seves escombraries com si això fos un abocador i jo les he de recollir», explica la Jenni.

Una karateka amb asma

Espanta la normalitat amb què la noia explica la seva situació durant els últims anys. «No tenim llum, i fins fa un mes tampoc teníem aigua, encara que ens dutxàvem en un cossi». Fins ara, la Jenni aconseguia aigua a la font. La canonada estava trencada. Ella calcula que cada 10 segons se’n desaprofitava un litre que calava en l’estructura del pis i provocava les enormes i visibles humitats, contraproduents per a la seva asma bronquial.

Als 5 anys, Jenni va començar a practicar karate. Fins als 16, quan arran de la mort de la seva mare la van fer fora del gimnàs per impagaments. Però als 20 anys ho va poder reprendre. Va descobrir el projecte de karate social que impulsa la biblioteca Can Peixauet, de Santa Coloma de Gramenet, amb el karateka Lee Redondo al capdavant. «Vaig trobar el projecte a internet, em van acceptar i fa dos anys que estic amb ells». Justament el temps que fa que no roba per menjar. Quan va entrar en el projecte, van aconseguir que comencés a impartir classes de karate en algunes escoles i centres de Barcelona, tasca que li proporciona els diners justos per sobreviure.

En un principi, la Jenni no va explicar res de la seva situació real. A base d’entrenament, es va presentar l’any passat al Campionat d’Espanya de Karate Kyokushinkai IKO1 –la federació amb més reconeixement internacional–, que se celebrava a Ripoll. Va passar dues rondes i va acabar guanyant la final femenina en la categoria de menys de 55 quilos. «La contrincant era la favorita, però la Jenni va acabar donant la sorpresa malgrat el desavantatge competitiu de l’asma», relata Redondo. Fa un mes que es va assaentar de la situació real de la Jenni. «Quan vaig anar a casa seva per primer cop, a la nevera només hi havia una llauna de tonyina. Ella i el seu germà no menjaven: no tenien vasos, ni fogons, ni coberts, ni aigua. La fuga de la canonada a la nit, tan sonora, em recordava una presó», assegura.

Notícies relacionades

La Jenni tindrà una vivenda digna

BCN reobrirà una casa modernista per a concerts de música clàssica

«Durant tot aquest temps he fet coses dolentes: he robat, m’he autolesionat, m’he ficat en baralles i he tingut depressió. Vaig arribar a pesar 40 quilos fent 1,60. El karate m’ha canviat la vida i no tornaré enrere, però no m’avergonyeixo del meu passat perquè no ho feia per gust, sinó per necessitat. Ningú excepte Lee m’ha ajudat en tot aquest temps», manifesta la Jenni.

Actualment, Redondo ha aconseguit que el Patronat Municipal de l’Habitatge posi en marxa un procés de reallotjament per a la seva protegida. Una advocada els assessora sobre quins passos fer. «La Jenni és per a mi una heroïna. A vegades em sento culpable per no haver detectat tot això abans», diu Redondo. La karateka, per la seva part, somia ser mossa d’esquadra algun dia: «Penso treure’m l’ESO i presentar-me a les oposicions. Encara he de canviar molt, però vull intentar-ho».