Colau sospesa cinc alternatives per als dofins del Zoo de Barcelona

L'últim part al delfinari de Barcelona va tenir lloc el 13 d'octubre del 2012. Com qui diu ahir mateix. Aquell dia va néixer Nuik, filla d'Anak, cubana madura, i Blau, pare per primer cop. Aquell naixement no va ser el fruit d'un embaràs no desitjat. El Zoo de Barcelona disposa d'un molt eficient servei de planificació familiar que posaria dels nervis el Vvaticà cetaci si és que existís. Han passat només quatre anys i l'Ajuntament de Barcelona té ara un problema. Bé, de fet, quatre. I els problemes semblen encara més grans quan se'ls pot posar un nom. Només al mencionar Ulisses i tots recorden que era una orca. Anak, Blau, Nuik i Tumay (aquest últim un mascle de 14 anys) hauran de deixar la seva casa barcelonina abans del 2019. Quatre dofins buscant pis.

Primer de tot, un aclariment. Nuik no va ser el resultat d'un error anticonceptiu. L'any 2012, els sis exemplars que llavors exhibia el Zoo de Barcelona (dos van emigrar a l'estiu a València) eren unes superestrelles per al públic infantil. En aquella data encara realitzaven els numerets del cèrcol i la pilota i altres gracietes. El març del 2015, en coherència amb una ciutat que ja havia vetat abans els números circenses amb animals, es va decidir que els dofins deixessin de fer monades i, també, que es mereixien unes piscines més espaioses. És indiscutible que a una velocitat insospitada, no fa ni un lustre, els temps han canviat.

ADÉU DECIDIT

I en segon lloc. El grup de treball organitzat per l'Ajuntament de Barcelona per decidir el futur del Zoo de Barcelona té una primera unanimitat sobre la taula: els dofins han de sortir de la ciutat. No és una decisió que s'hagi ja anunciat. La regidora d'Ecologia, Janet Sanz, s'ha compromès a prendre una decisió abans de finals d'any, però de les cinc solucions possibles que han analitzat els membres del grup de treball (és a dir, aquella taula que va abandonar el principal expert d'Espanya en cetacis, Àlex Aguilar, perquè el pes de les associacions animalistes és exagerat), la de conservar el delfinari està virtualment descartada. Requeriria unes obres a contrarellotge pressupostades en 10 milions d'euros i, també, quedaria com una taca en l'expedient verd dels comuns.

Les altres quatre solucions, segons els documents del grup de treball, són (1) enviar els dofins a altres zoològics, cosa que èticament és traslladar el problema de lloc; (2) enviar-los al Baltimore’s National Aquarium, sembla que l'opció preferida per Sanz; (3) jubilar-los en un santuari en fase de projecte a Grècia, una quimera si es té en compte que les experiències prèvies han sigut nefastes; i (4) confiar els animals a la Fundació CRAM perquè els allotgi en una instal·lacions pendents encara de construir al costat de l'aeroport del Prat.

SEGONA CARTA

Formalment hi ha cinc alternatives sobre la taula, això si s'inclou la que es quedin a la ciutat. Cinc. Encara millor, sembla d'entrada. Aguilar no va enviar només una dura carta a Sanz amb la seva renúncia al grup de treball perquè entén que el procés és “defectuós i mancat de garanties”, sinó que en va remetre una altra en què, a manera d'herència, desarbora algunes de les solucions que tracten d'impulsar els grups animalistes.

La primera galeta és per al projecte del CRAM (Fundació per a la Conservació i Recuperació d'Animals Marins). “Les instal·lacions estan ubicades a 600 metres de la pista d'enlairament de la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona. Entre les 6 del matí i les 12 de la nit la freqüència d'enlairaments i aterratges és d'unes 50 o 60 operacions per hora”. Els dofins tenen una oïda fins a set vegades més sensible que els humans.

Val la pena obrir aquí un esgarrifós parèntesi per recordar el que cada mes de setembre passa a la cala japonesa de Taiji, on centenars de dofins són caçats per al consum i on els afortunats que se salven són venuts a aquaris de mig món a 150.000 euros la peça. Hi ha un fantàstic documental una mica ‘gore’, ‘The cove’, que denuncia aquesta caça. El més sorprenent és la tècnica utilitzada per acorralar-los a la cala. Amb soroll, a cops de martell sobre una vara metàl·lica. Els ensordeix i els espanta.

ANTECEDENTS

Doncs això, que Aguilar prevé contra la temptació de traslladar els dofins a la desembocadura del Llobregat. Per si això no fos prou, recorda que el CRAM ha sigut objecte de queixes per “incidents en què la mala praxi, errors i negligències han donat peu a l'obertura d'expedients informatius per part de la Generalitat.

A l'alternativa del santuari li dedica tres paràgrafs d'un ‘crescendo’ demolidor. Recorda primer que els exemplars del zoo de Barcelona pertanyen a un llinatge cubà i que la seva introducció en aigües gregues, encara que fos en un espai suposadament controlat, aniria en contra de les normatives europees.

Subratlla després que els dofins de Barcelona poden ser portadors de malalties que no pateixen perquè han sigut tractats veterinàriament tota la seva vida i que podrien encomanar a la fauna salvatge. Pretendre que els dofins al·lòctons i els autòctons es mantenguin a una distància prudencial és no tenir en compte la seva voraç conducta sexual, entre altres qüestions.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

El tercer paràgraf que dedica Ballester a aquest imaginat sangrilà és un recordatori de les experiències prèvies, en especial, una d'elles. Va ser el santuari de Cala dels Calders de Cadaqués, que va aprovar la Generalitat desoint els informes tècnics negatius i que va acumular denúncies entre els anys 1993 i 1997. L'estat de salut dels dofins era deplorable. Es va acordar traslladar-los a Costa Rica. Van morir allà en circumstàncies poc clares.

En resum, que Barcelona té quatre problemes a la vista: Anak, Blau, Nuik i Tumay.