El màxim expert espanyol en cetacis planta Colau en el debat sobre el futur del zoo

El grup de treball que ha de decidir el futur del Zoo de Barcelona es va reunir sense cap publicitat dimarts passat, en una nova sessió que, segons alguns dels assistents, va ser decebedora. Havia de ser, i no ho va ser, una reunió monogràfica sobre el futur del delfinari, una urgència, perquè l’Ajuntament de Barcelona ha de decidir com més aviat millor si construeix una nova piscina per als quatre cetacis que encara conserva el zoo o bé es desprèn d’aquests animals. A partir del 2019, les instal·lacions estaran fora de la normativa exigida per l’Associació Europea de Mamífers Aquàtics (EAAM). La reunió només va ser una altra puntada de peu a la pilota, va resumir un assistent. Però, no obstant, va passar una cosa molt curiosa. No hi havia una cadira reservada per a Àlex Aguilar, catedràtic de la Universitat de Barcelona i màxim expert d’Espanya en cetacis. Després de la penúltima reunió, Aguilar va renunciar al grup de treball en una duríssima carta dirigida a la tinenta d’alcalde d’Ecologia, Janet Sanz. La carta qüestiona de la a la zeta la manera com l’equip de govern municipal pretén decidir el futur del parc d’animals de la ciutat.

  

 «L’estructura del grup de treball està fortament esbiaixada i deixa al marge interlocutors essencials», retreu Aguilar a la carta. Recrimina a Sanz haver incomplert el que ell considera una regla d’or si es tracta de prendre una decisió independent. «Hi ha com a mínim nou persones del sector animalista i sis treballadors del zoo», recorda a la carta. Aquesta ha sigut, des del primer moment, una qüestió que ha desconcertat alguns dels membres del grup de treball. «No és el mateix que un llop i tres porcs decideixin què soparan, que si ho fan tres llops i un porc», explica Aguilar en conversa telefònica per subratllar aquest apartat.

    

No obstant, potser el que il·lustra millor la macedònia d’opinions que l’ajuntament ha fet seure en una mateixa taula és una anècdota ocorreguda uns mesos enrere. Els membres del grup van fer una visita al zoo. Sembla que per a alguns era la primera presa de contacte amb el recinte. Una de les participants –explica Aguilar– va confessar en veu baixa la seva inexperiència en qüestions científiques, al mateix temps que el seu entusiasme pel fet que les seves opinions fossin tingudes en compte. Li va preguntar quina formació acadèmica tenia. Filòloga.

  

  Una altra qüestió que Aguilar aborda a la carta és la falta de transparència del mètode. La directora del grup de treball, Carme Maté, entrevista d’un en un els membres del grup amb un qüestionari «ambigu i sovint incomprensible». «La majoria de les preguntes són tan obertes i generalistes que les respostes també ho seran. Les conclusions que s’obtinguin dependran completament de la interpretació que en faci l’equip coordinador i és previsible que molts dels enquestats no se sentiran representats en el resultat». Aquesta anàlisi el porta a ser més clar i incisiu en un altre paràgraf de la carta: «El procés és defectuós en el seu disseny i sense garanties».

COP D’ARPÓ

L’arpó més dolorós de la carta és, no obstant, un altre. «La lentitud del procés és aterridora», avisa. Això afecta especialment la qüestió de la qual Aguilar és expert, els dofins. Les obres de millora de les instal·lacions s’han posposat tantes vegades en els últims 20 anys que, segons la seva opinió, la sortida dels dofins serà al final obligada pel calendari de l’EAAM, i això obre un problema majúscul.

  

Notícies relacionades

Preocupació a Badalona pel caos de cotxes a l’entorn de Can Ruti

Veïns del Fòrum demanen restriccions a més festivals

 Aguilar és un defensor dels zoològics per la tasca de conservació d’espècies que fan. El problema és que ningú paga entrada per veure, per exemple, el ferreret, en la supervivència del qual participa el Zoo de Barcelona. El públic paga per veure altres espècies. Per això sosté que els dofins no haurien de ser una espècie en exhibició. Pateixen en captivitat com no ho fan, per exemple, les girafes. El problema és que Barcelona té quatre dofins (Anak, Blau, Tumay i Nuik) i sobre què se n’ha de fer també s’ha parlat en les reunions del grup de treball i entre bastidors. L’estupor d’Aguilar en aquest apartat és màxim.

SANTUARIS MORTALS

Els grups animalistes insisteixen a defensar com una gairebé idíl·lica solució el trasllat dels exemplars a un santuari al mar. Per a un profà, el concepte «santuari» és suggerent. Fins i tot vénen ganes de ser dofí. Aguilar, com a expert, adverteix a Sanz que les experiències prèvies han acabat amb la mort dels animals.