La nova vida de Hiba

El drama dels desnonaments no s’atura. El 14 de setembre va ser el torn de Hiba K. Mare de tres nens, a l’atur i separada per maltractaments, va ser trist protagonista d’una escena amb antiavalots traient a collibè activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que volien impedir-ne el desallotjament de la finca d’Arizala, 18.

EL PRINCIPI D'UN MALSON

Recentment instal·lada en un pis de lloguer social a la Gran Via, Hiba recorda com va començar el seu calvari. Pagava un lloguer de 500 euros al mes. El contracte de l’arrendament el tenia vigent i anava al dia. Res fora del normal… fins que un dia d’abril del 2015 es va trobar que el local on feia els ingressos tenia la persiana abaixada. L’oficina no va tornar a obrir i ni ella ni bona part de la resta de la comunitat sabia on pagar.

«Un dia, de sobte, ens van trucar demanant-nos 3.000 euros acumulats», explica Hiba. «Qui tingués els diners, que pagués; qui no, que se n’anés», assegura que li va deixar anar algú per telèfon. En aquell moment, Hiba no els podia pagar. De fet, estava en procés d’aconseguir el permís de residència després dels maltractaments soferts. Ella, ja abans que tot passés, es volia traslladar a un pis d’emergència social. Però la demora en la sol·licitud del seu NIF li va impedir fer la sol·licitud. Un retard burocràtic que va precipitar els successos.

El dia del desallotjament

Va aconseguir esquivar la primera i la segona ordre de desnonament, però no pas la tercera. «L’amo no necessitava el meu pis; ja tenia un munt de vivendes buides». «¿Què havia de passar si m’hi deixava estar només dos mesos més?», es pregunta. Finalment va haver de deixar la vivenda enmig d’una desgraciada escena policial que fins i tot va criticar l’alcaldessa Ada Colau. Els serveis socials es van oferir a pagar les mensualitats, però el propietari es va negar a cobrar-les.

A la seva amiga Lucinda, també desnonada aquell dia, encara se li posen els cabells de punta al recordar el que va viure: «Jo no entenc la que van muntar… antiavalots, ambulàncies, bombers… ens van tractar com si fóssim delinqüents; volia que se m’empassés la terra». «Els de la policia agafaven els companys de la PAH i els tiraven fora», afegeix Hiba. Ella va sortir pel seu propi peu. «Gràcies a Déu que aquell matí vaig enviar els meus fills a escola».

UNA NOVA VIDA DES DE ZERO

ijous, Hiba ja es va instal·lar al seu nou habitatge després de viure dues setmanes amb la seva amiga Vero. «Ara no tinc res, a l’altre pis hi vaig deixar coses noves que no he pogut recuperar». Llençols, olles, la vaixella, menjar... Però el que més l’angoixa és la documentació que creu que es va poder quedar en una carpeta sobre un armari. «He de recuperar el llibre de família», insisteix. «Ahir vaig anar a veure el porter, però em va dir que no tenia la clau».

«Ara almenys estic en una zona millor, tot i que el meu fill gran s’ha negat a canviar d’escola. Patiré perquè almenys el meu fill estigui content amb els amics, els professors i el casal», explica. «El dia abans del desnonament, l’educadora em va dir que com que el dia 23 feia nou anys, ell ja podria anar i tornar sol pel carrer. El meu fill estava molt content i em va demanar la clau de casa dimecres al matí». Hores després arribaria la comitiva judicial.

Notícies relacionades

BCN reobrirà una casa modernista per a concerts de música clàssica

Torna el mític Tren Granota

«No he tornat més pel barri perquè em fa vergonya», explica Lucinda, que s’ha instal·lat a viure amb

Hiba. «Els nens almenys ho porten bé, presumeixen a l’escola amb les seves fotos dels diaris». Però no tenen res. Només la targeta amb saldo per dinar que els ha donat Serveis Socials. ¿Feina? «Ara només netejo tres cases». Sense contracte, com sol ser habitual. «Necessito tranquil·litat per tornar a començar», diu amb esperança.