El músic que no ho va ser

En aquesta ciutat hi ha gent a qui un ha vist tota la vida sense arribar a intercanviar mai ni una paraula. Si et cauen malament, tot això que t’estalvies, però si t’agrada el que fan i sempre els has admirat en la distància, la cosa adquireix trets frustrants, sobretot si hi ha amics comuns que no han complert la seva funció en aquest món i no te’ls han presentat. És el que em passava a mi amb Manel Joseph (Barcelona, 1948), cantant de l’Orquestra Plateria durant 40 anys i part del paisatge alternatiu d’aquesta ciutat des del dia ja llunyà en què va abandonar el banc on va entrar de grum –encara que ja l’havien ascendit a auxiliar administratiu– i es va apuntar al món pop, on segueix vivint a dia d’avui. Així doncs, aprofitant que l’home acaba de publicar el seu segon disc en solitari, 'Que en som d’animals', li vaig trucar per telèfon i el vaig comminar a donar-me conversa. Com es podia preveure, va sortir material per omplir un llibre, però aquest llibre ja existeix i el va escriure l’interessat no fa gaire, 'El net del vigilant'.

    

«Doncs sí, el meu avi era vigilant de barri», diu després d’haver demanat al cambrer un quinto de cervesa. '¡Un quintu!' ¡Feia anys que no sentia ningú demanar un quinto! «De quan hi havia serenos i coses així recorrent els carrers de nit amb el seu guardapols gris. Em va semblar un bon títol per explicar d’on vinc, que sóc de Gràcia i que m’he mogut tota la vida en el món de la música sense ser realment un músic. Estic fins i tot orgullós de no ser-ho. Per compondre he de cantussejar la melodia a algú que la sàpiga dibuixar al pentagrama».

Del banc a l’escenari

Li dic que, al principi de la seva carrera, li passava el mateix a David Bowie, que  cantava les cançons al seu guitarrista, Mick Ronson, i aquest ja s’apanyava. No sé si l’he animat o si creu que me n’estic fotent, però és igual, perquè segueix explicant-me la seva vida, que és al que he vingut: «La feina del banc no era per a mi, així que quan vaig poder em vaig passar a la música sense ser músic. A finals dels anys 60 vaig muntar Dos més un amb els germans Clua, Ia i Jordi, per fer versions i una mica de material propi. Érem més pop que els de la Cançó. Ells eren més aviat afrancesats, admiradors de Brel i Brassens, i nosaltres tiràvem més cap a la cosa anglosaxona, cap a Dylan o Peter, Paul & Mary. Un cop dissolt el grup, em vaig apuntar com a percussionista a qualsevol assumpte que pintés bé, i així va ser com vaig acabar col·laborant amb Pau Riba, Sisa, Gato i molta més gent. De fet, em vaig convertir en cantant una mica per casualitat. La Plateria va començar com una broma de cap d’any sense pretensions de continuïtat. Va ser una idea de Rafael Moll, a la qual ens vam sumar Sisa, Gato i jo. Quan la cosa va començar a anar de debò, jo pensava limitar-me a fer cors i ser la veu principal només de tant en tant, però ja ho veus, tot i ser baixet i calb, vaig acabar de líder sense pretendre-ho».

    

Des que va donar per acabada la seva carrera iniciada a mitjans dels anys 70, la Plateria actua més que mai: «Et juro que no va ser un truc per fer pena i que el públic exigís que tornéssim. La cosa anava cada vegada pitjor i gairebé no teníem bolos. Però així que ens vam retirar, van començar a cridar-nos d’un munt de llocs: fa uns dies vam tenir una actuació a Portugal davant de 60.000 persones…Ens hem retirat, però si algú ens truca, actuem on ens diguin. Sona una mica estrany, ¿no?».

   

 Li dic que m’ha agradat el seu nou disc i li pregunto pels pròxims: «Igual no n’hi ha cap més. O sí. Als 68 anys, això de fer plans a llarg termini em sembla una mica ridícul. Prefereixo viure al dia i no escalfar-me el cap. Si em surten més cançons, trucaré al Xavier Batllés, a qui tinc de Mick Ronson per la mòdica suma de 20 euros l’hora, i els donarem forma. Ni estic al principi de la meva estranya carrera ni es ven un disc, així que… Des que visc al Masnou, cada vegada m’agrada més passejar per la platja i dedicar-me a mirar el mar, sense pensar en el que faré amb el que em queda de vida…».

Notícies relacionades

Barcelona estrena l'X3, la tercera línia de bus exprés que unirà L'Hospitalet i el Paral·lel

L’atropellament revifa el malestar veïnal a Cornellà pel trànsit

    

Que en som d’animals no és un disc de salsa; el to resulta molt més intimista, com de cantautor. Potser perquè Manel no ha sigut mai un cantant de salsa, sinó algú que interpretava el paper d’un cantant de salsa, per al qual s’havia preparat estudiant atentament Héctor Lavoe, Rubén Blades i tots els grans del gènere. També l’Orquestra Plateria es feia passar per una orquestra de salsa, com Sisa va mutar en Ricardo Solfa i Gato Pérez, un intel·lectual argentí, va adoptar la personalitat d’un gitano de Gràcia. Com diu Manel: «No vam ser mai autèntics. Ni falta que ens feia».