Amb vostès, la nova estrella de la Mercè: el parc de la Trinitat

La majoria de barcelonins no han anat en la seva vida al parc de la Trinitat, un oasi de sis hectàrees on broten àlbers, pollancres, oliveres, oliveretes, pruneres de fulles vermelles, bellaombres, plataners, xiprers, palmeres i acàcies, un bosc urbà aïllat al districte de Sant Andreu envoltat d’un nus viari pel qual circulen més de 200.000 vehicles cada dia. L’elecció d’aquest nou escenari de la Mercè respon a la voluntat de descentralitzar les festes i estendre-les a altres barris.

    L’ajuntament ha escollit aquest parc amb llac, amfiteatre, prats de gespa, pistes de bàsquet, de tennis i de competicions d’automodelisme, una xarxa per practicar el voleibol, horts urbans, jocs infantils i una àrea per a barbacoes i pícnics (molt animada els caps de setmana) per ser «desconegut i ideal», considera Marta Almirall, directora de festes de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub). I perquè compta amb una parada de metro a la mateixa entrada, la de Trinitat Vella, de la línia vermella (L-1), que travessa Barcelona amb estacions tan cèntriques i connectades com les de les places de Sants, d’Espanya i de Catalunya.

    Un grup d’estudiants de batxillerat celebren un aniversari en una de les 20 taules de l’àrea de pícnic. «Hi venim molt, sobretot els caps de setmana amb la família. Els dissabtes i diumenges hi ha cues, però els altres dies, no. Ens encanta la carn a la graella; pollastre, botifarrons, xurrasco, xoriços, acompanyat d’amanida. Gairebé tots som immigrants», assenyala Escarlet García, equatoriana de 17 anys.

    El parc, inaugurat el 1993, s’alça a l’entrada nord de Barcelona, en un barri avui poblat majoritàriament per equatorians, marroquins i pakistanesos. Entre setmana no està gaire concorregut, sobretot als matins, a excepció de la zona esportiva i l’àrea de pícnic. Per l’arbreda és possible fer fotos sense que aparegui ningú en escena. Això que compta amb dues sorprenents escultures contemporànies a l’aire lliure: Cavalls desbocats, de Josep Ros (1993), i Dona que es banya, de Rafael Bartolozzi (1985).

    Als anys 80 era un espai de descampats destinat a albergar un aparcament per a 6.000 cotxes, cosa que l’hauria convertit en un espai degradat i asfixiat per braços d’autopistes. A partir del 1989, la lluita veïnal va ser clau per reivindicar una zona verda.

    Quan els arquitectes Enric Batlle i Joan Roig van emprendre el projecte van haver d’afrontar moltes dificultats. «El nus de la Trinitat resol l’encreuament i enllaç entre el cinturó perifèric i les autopistes en direcció nord i est. La complexitat del seu traçat dóna lloc a una superposició d’estructures que converteixen els nou metres de desnivell original en 15», expliquen a la seva web.

    El seu principal repte era crear una zona verda en una ciutat ja construïda, dins d’un espai caòtic. Ara, el parc, a més a més de l’entrada del metro que també té sortida a la plaça de la Trinitat, compta amb una porta al sud-oest que connecta, per sota de les rondes, amb el passeig de Santa Coloma.

TRENCAR ESTIGMES

Notícies relacionades

Preocupació a Badalona pel caos de cotxes a l’entorn de Can Ruti

Veïns del Fòrum demanen restriccions a més festivals

«És un barri amb un gran teixit associatiu, on els seus habitants estan molt arrelats», defineix Cristina Cazorla, coordinadora artística dels espectacles de la Mercè en aquest parc, un espai diürn consagrat a l’art urbà, el circ, espectacles infantils, el teatre de carrer i la dansa. Va néixer i va estudiar a la Trinitat Vella, i per aquest motiu en coneix bé el veïnat. «Des de l’institut podia veure les obres de les rondes», recorda la responsable d’una producció logística en la qual participen 60 professionals i 110 artistes.

    «Els habitants d’altres barris es pensen que estem on Déu va perdre l’espardenya, però hem de trencar amb aquest estigma, i amb altres. la Trinitat Vella era on en l’època medieval penjaven els reus», recorda. I el 1963 s'hi va construir la presó per a les dones represaliades durant el franquisme; que als anys 80 es va transformar en una presó per a joves. «Ja no existeix, però encara arrosseguem aquest llast», diu.