Una tarda al 'peep show' de Sants

El pla inicial era passar una tarda en un d’aquesta desena de pisos que la nova rambla elevada de Sants ha convertit en proscenis teatrals on es representaria la quotidianitat domèstica si no fos perquè la majoria dels afectats han decidit abaixar el teló, persianes, cortines o el que sigui perquè des del carrer no els vegin sortir de la dutxa com una Venus de Botticelli. No és una exageració això de la Venus. Això és el que de sobte els va començar a passar a la Victòria i el Maurici quan el 20 d’agost es van retirar les tanques i es va obrir el passeig. Des de la zona de vianants i les escales mecàniques es tenen vistes de llotja sobre el llit d’aquest amable matrimoni i, sense moure’s de lloc, també de la dutxa envidriada del dormitori. La finca té 22 anys. Van ser els primers veïns de l’escala. Tot aquest temps es van moure per casa amb despreocupació. Això s’ha acabat.

Una conversa prèvia amb el Maurici i la Victòria al menjador de casa seva, amb les cortines passades, és útil primer per subratllar parts ja conegudes d’aquesta història. El primer esbós que van veure del projecte era el d’un passeig central amb vegetació als dos costats, o sigui, amb una barrera verda que els evitaria l’exhibició gairebé zoològica a què ara es veuen sotmesos. La construcció de l’escala mecànica i de l’ascensor va ser un primer avís que els esbossos, en termes pictòrics, són més art impressionista que hiperrealitat. «De nit el vidre de l’ascensor ens torna el reflex de la casa del veí, com un gran retrovisor», explica la Victòria. Aquí s’ho passaria bomba Richard Estes, no només per ser un dels pintors hiperrealistes més fascinants del segle XX, sinó perquè la seva especialitat en aquesta exigent disciplina de la pintura gairebé fotogràfica és el vidre amb reflexos.

La conversa és interessant, sí, però només un preludi del que toca fer: sortir al balcó a veure què passa. Són les vuit del vespre i la rambla està molt animada. El Maurici obre la porta del balcó i aixeca el tendal. I, encara que passa el que estava previst, no deixa de sorprendre. És sortir sota el focus del sol del capvespre i de sobte aturen la passejada diversos transeünts. La gent asseguda als bancs aixeca la mirada i als que estan recolzats a la barana fins i tot se’ls veu com aixequen les celles. És una sensació incomodíssima, com de Joseph Tura quan surt a escena i des del coverol l’apuntador li recorda què ha de dir (…«to be or not to be»…), o pitjor encara, ve a la memòria l’última actuació de Molière, en què va tenir un atac que va acabar amb la seva vida quan representava, quina ironia, 'El malalt imaginari'.

Persistir en l’error

El pla inicial només era conèixer en primera persona què se sent des de l’interior d’aquesta mena de peep show que l’ajuntament ha cons­truït a Sants, un disbarat urbanístic en què els successius càrrecs públics no poden al·legar desconeixement, perquè l’error es va debatre en més d’una ocasió amb els plànols a la mà. Llavors, ¿per què no es va corregir?

L’opció més lògica era la de l’esbós, o una adaptació, és a dir, que en aquell tram tan controvertit es passegés només pel costat muntanya. El que va passar va ser que la plataforma veïnal que supervisava els treballs (el més modern és dir-ne participació) s’hi va oposar. Hi havia un disseny ja pactat i no se’n modificaria ni una línia. L’ajuntament va optar per una versió local d’aquest tancredisme que tan finament executa Mariano Rajoy a l’arena política espanyola.

Notícies relacionades

L’institut de la Mina descarta que l’atac a un professor el cometés un alumne

Reconeguda una incapacitat permanent per l’amiant

En realitat, la història recent de Barcelona és un seguit d’exemples en què queda demostrat que el ­client no sempre té la raó. La proposta de convertir en zona de vianants  Portaferrissa, primer carrer que es va tancar al pas de cotxes, va tenir una ferotge oposició dels comer­ciants, que van pronosticar la mort de les botigues per falta de públic. Igual de numantins es van posar algunes desenes de veïns del carrer de Provença quan es va decidir reduir a un carril la calçada. Aquests, no obstant, són casos en què els experts van imposar els seus criteris. Menys coneguda és l’antiga plaça de Lesseps, catàstrofe urbanística dels anys 70. Una immersió a l’hemeroteca revela que aquell desastre va ser fruit d’un consens amb els veïns. Però per a clímax, la caixa de Sants i la seva rambla enjardinada.

Després de la inauguració del 20 d’agost, el districte els va dir a la Victòria, el Maurici i altres afectats que posaria remei als seus mals. Es compliran ara tres setmanes de sepulcral silenci. Ada Colau o la regidora de Sants, Laura Pérez, podrien haver anat a algun dels pisos. Res, ni piu. Consultat l’ajuntament, diu que aviat els convidarà a una reunió de la comissió de seguiment de les obres en què es tractarà el seu cas. És una solució curiosa. Els faran seure al costat dels veïns que van rebutjar tocar ni una coma del pla. D’acord, deixaran d’exercir aquesta figura taurina del Tancredo. Sembla que es resguardaran a la barrera.