116 nínxols i un enterrament a l'any

El Fossar de les Moreres, allà on «no s’hi enterra cap traïdor», era el cementiri de la parròquia de Santa Maria del Mar, que és el mateix que dir que allà descansen tant els morts de l’Onze de Setembre com els d’abans i els de després. Un després que arriba fins al 1787, any en què el rei Carles III va prohibir les inhumacions dins de les ciutats. Era una qüestió d’higiene. Les epidèmies feien estralls. Els morts es van enviar extramurs. Amb el temps, on hi va haver cementiris van brotar places. Com la de Sant Pere, la del Pi, la de Sant Felip Neri... I els cementiris parroquials de Barcelona van desaparèixer. O no.

En sobreviuen dos. Una raresa. La resta, nou, són municipals. Però aquests dos resisteixen des de fa segles, de quan el món era rural i de quan on ara s’aixequen blocs de vivendes, les masies esquitxaven cultius. El 1904, la ciutat es va annexionar Horta. El 1921, Sarrià. I amb ells van tornar els cementiris de l’Església. Els dos pobles agregats van aportar els dos únics cementiris de Barcelona que segueixen sent parroquials: Sant Genís dels Agudells i Santa Maria de Vallvidrera. Comparteixen titularitat i serra, la de Collserola, i fins i tot orígens, tots dos daten del segle X. Però no poden ser més diferents.

Retaule de Jaume Huguet

El de Vallvidrera és petit, petitíssim, emblanquinat i ple de plantes. Un jardí amb 116 nínxols i un enterrament a l’any. Encantador. Un oasi de tranquil·litat que va tenir els seus moments de guerra. Mai més ben dit. Les seves parets van servir per fer-hi afusellaments i el seu retaule major va sucumbir a les cendres dels anticlericals. Portava la firma de Jaume Huguet, un dels grans del gòtic català. El poc que se’n va preservar llueix ara al monestir de Poblet.

 

Tampoc es va salvar de les flames al 36 l’església de Sant Genís dels Agudells. Allà no hi havia retaule amb firma, però sí arxiu parroquial. No en va quedar ni rastre. Una pena. Però a falta de pintor reconegut, la parròquia té història amb nom reial, el de la reina Violant de Bar. La dona de Joan I va fer construir el monestir de Sant Jeroni, del qual Sant Genís va passar a dependre al segle XIII. L’església i el seu cementiri segueixen drets. L’espai del cenobi l’ocupa avui la gasolinera de l’Arrabassada. Una altra pena.

Tampoc és per fer salts d’alegria la història de Manuel Carrasco i Formiguera, l’únic nom il·lustre amb què ha comptat aquest cementiri. El dirigent d’Unió Democràtica va ser afusellat a Burgos per les tropes franquistes el 1938. Allà va ser inhumat fins que la família en va poder traslladar les restes al que els seus executors van pensar que era un poble, Sant Genís dels Agudells. Des del 2001 està enterrat a Montjuïc, però una làpida el recorda al cementiri parroquial.

Enclavaments amb orgull

Descansar ad aeternum a Santa Maria no és fàcil. Poc espai i reservat als feligresos. Hi ha més possibilitats d’anar a parar a Sant Genís. Encara que gairebé tots els ocupants són del barri. Però si hi ha lliure un dels seus 1.100 sepulcres, es pot comprar. La gestió la porta una junta formada per la parròquia i els representants de les famílies que posseeixen sepultura. Per dir-ho així, una cosa molt semblant a una comunitat de veïns. Algun, amb sentit de l’humor, com Joan Gayà: «Per disposició del difunt queda prohibit enterrar cap cadàver més en aquest nínxol», diu la seva làpida.

Notícies relacionades

Aigües de Barcelona i l’AMB xoquen per una concessió de 800 milions

Antifrau investiga TMB per haver exposat dades confidencials

 

Tampoc és fàcil entrar en aquests cementiris de visita. No sempre estan oberts ni formen part de les tan sol·licitades rutes artístiques diürnes i nocturnes que organitza Cementiris de Barcelona. No tenen els tresors artístics dels de Montjuïc i Poblenou. Ni la raresa del de Sarrià, que el creixement urbà ha convertit en un pati interior. Però són singulars. Mantenen la memòria del passat rural de Barcelona i la satisfacció de ser parroquials. Una peculiaritat que defensen amb totes les armes davant l’Ajuntament, que alguna vegada ha intentat acabar amb aquesta diferència. «No han pogut fer-ho i no podran», afirma el rector de Sant Genís. Orgull de cementiri.