¡Ostres, un videoclub!

Ostres, un videoclub! La frase l’ha sentit més d’una vegada Dani Vega apostat al cancell de Deuvedés, que per a qui no tingui ni idea de què és, cosa molt difícil si un viu a Gràcia o s’és un cinèfil de pro, direm que és un dels pocs videoclubs que queden a Barcelona i un dels encara menys que poden presumir de l’etiqueta d’indie. O el que és el mateix, de tenir un gran catàleg de cine d’autor. I també un munt de socis: 11.500. Tots fidels. Pas mal per a un negoci, el de lloguer de pel·lícules, que s’intueix més virtual que presencial. I que alguns veuen com una marcianada en l’època del pirateig i les plataformes on line.

Però ves per on, l’analògic té avantatges. La quantitat n’és un: «Aquí hi ha moltes més pel·lícules. Netflix, Filmin i Yomvi… tenen limitacions de drets; nosaltres, no». Està bé saber-ho. El tracte personal n’és un altre: «A la gent li agrada venir i comentar, i alguns busquen recomanacions», assegura Vega, que té el local empaperat amb notes del tipus «Bons actors», «Obra mestra», «Pelicul·lassa».. O tenia, perquè des d’avui Deuvedés és Deuvedés però és un altre Deuvedés. A veure. S’ha traspassat. Tot continua igual però tot és (o serà) diferent. «Deuvedés canvia de mans, però no d’esperit, com Luis Buñuel, que va canviar de país però mai va poder deixar d’escoltar els Tambors de Calanda», diuen a les xarxes socials al seu post de comiat-benvinguda.

Comprar un videoclub pot semblar un anacronisme. No ho és. Deuvedés va trigar només sis dies a tenir un pretendent seriós. I definitiu. «Vaig fer una campanya a Facebook que em va sortir molt bé. Vaig arribar a 70.000 persones», apunta Vega. Tot un èxit. De l’anunci en va sortir el nou propietari. Encara que potser caldria dir que va sortir del videoclub mateix o de la porta del costat. No en va Miguel Elenes i Rosi Morales, el relleu de Vega, viuen a Martínez de la Rosa, el mateix carrer del local que ens ocupa. ¡I en són socis! «De vegades fem broma que segurament som dels clients més assidus», afirmen. Té truc. L’afició del Miguel és el cine. Mirin si no: És cinèfil des dels 15 anys, ara en té algun, bastants, més; ha sigut crític, ha organitzat cicles universitaris, i tallers per ensenyar als adolescents a saber «llegir» les pel·lícules més enllà de la història que expliquen. Tot al seu Mèxic natal i després d’haver vist Apocalypse Now. Coppola li va obrir la pantalla.

La Rosi és compatriota. I també consumeix cultura. Però ella en mira més la seva banda gastronòmica i artística. ¿Una prova? El seu debut al món laboral va ser de la mà d’Antoni Miralda i la seva fundació Food Cultura Museum. Però la crisi la va portar a una oficina. I l’oficina a obrir Diógenes, un centre cultural on la seva àmplia xarxa d’amics artistes podien desplegar la seva creativitat. «Va ser un dany col·lateral o més aviat una conseqüència col·lateral positiva a la crisi d’estar vuit hores asseguda en una cadira», afirma. Va tancar el 2014. No perquè no funcionés sinó perquè amb la maternitat l’espai es va convertir en la sala de jocs de Nilo: «Va ser una baixa per metamorfosi en espai infantil», aclareix divertida la Rosi.

Centre cultural de cine

Centre cultural de cineL’experiència de tots dos la bolquen a partir d’avui a Deuvedés: volen preservar el videoclub i alhora convertir-lo en un centre cultural dedicat al cine. Mantindran la col·lecció actualitzada i seguint la mateixa línia, però augmentaran el cine llatinoamericà i africà. Ara a les prestatgeries guanya per golejada l’europeu, l’americà i l’asiàtic. Compensades les àrees geogràfiques, la resta seran activitats.

Notícies relacionades

Barcelona deixarà de multar les prostitutes i castigarà més els clients i publicitar sexe de pagament

Caballé i Mercury es retroben a les Glòries

Tenen moltes idees. ¿Una? «Cicles de cine mensuals temàtics». ¿Un exemple? «Cine i Menjar». ¡És clar! Saben que no s’hi faran rics. Però la felicitat també és fortuna. Vega, que és guitarrista de Mishima, no tanca per suspensió de pagaments sinó perquè necessita un «canvi de paradigma vital», aclareix. Coses del primer disc en solitari, Señor canario, i de l’arribada del primer fill.

La Rosi i el Miguel obren amb optimisme. I és tant l’entusiasme i l’alegria (dir amor quedaria d’allò més cursi) que posen en aquest projecte que desitges que funcioni. No només això, desitges que sigui tot un èxit.