Espiritualitat matèrica i tardana

L’obra d’Antoni Tàpies no genera unanimitat entre el públic. Molts l’admiren, no hi ha dubte. Però també n’hi ha que no es tallen un pèl a deixar anar la coneguda falca: «Això també ho faig jo» davant una de les seves abstractes peces, sobretot aquelles que diuen més pel que amaguen que pel que mostren. Però l’obra de l’artista matèric sí que genera unanimitat entre el sector de l’art, o almenys en genera entre els directors de museu, si es té en compte el que es va veure la setmana passada al lloc que al seu dia va ser caserna militar, casernes, dues, per ser exactes, i avui és campus universitari. 

Hi eren tots els que manen als principals centres de Barcelona, a excepció del responsable del Macba, de viatge a Itàlia; i també hi era qui porta les regnes de la pinacoteca de les pinacoteques, la del Prado. Tanta solemnitat tenia una raó de pes: reobria la Sala de reflexió, l’espai que Tàpies va pensar el 1996 per a la meditació al recinte de la Ciutadella de la UPF. I que només va permetre la introspecció uns mesos. Es va tancar. La seguretat es va imposar a l’espiritualitat.

L’anunci de reobertura va ser el Dia dels Museus, la jornada que precedeix la Nit dels Museus, però que, malgrat la seva veterania, no gaudeix de la mateixa prèdica. I l’anunci no va arribar sol, ho va fer acompanyat de més novetats: no obre únicament l’oficiosa capella laica, sinó que a més la universitat posa a disposició dels barcelonins, i turistes, evidentment, altres obres d’art que atresora. ¿L’objectiu? «Que el centre no sigui una ciutadella, malgrat trobar-se a la Ciutadella», segons diu el rector, Jaume Casals. O sigui, la universitat no vol ser un monument inexpugnable. 

D’inexpugnable ja en va ser al seu dia, quan l’espai era territori marcial. Allà s’hi aixecaven, i s’hi aixequen,  les casernes Jaume I i Roger de Llúria, construïdes després de la demolició de la fortalesa aixecada per Felip V i rehabilitades per a l’ensenyament el 1997. La capella laica, enmig dels dos edificis, és un bon reclam per entrar-hi, no en va molts l’agermanen amb la que va fer Rothko a Houston per encàrrec dels col·leccionistes De Menil, o amb la que va aixecar Matisse a Saint-Paul de Vence per petició de la germana Jacques-Marie, infermera de l’artista abans de dominica.

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

Aquí l’encàrrec va arribar del primer rector de la UPF, Enric Argullol. I no era fàcil. Un soterrani de formigó de 10 x 5 metres sembla més apte per a la claustrofòbia que per al recolliment, però Tàpies va aconseguir donar-li l’atmosfera adequada amb un espai auster i silenciós. Ni rastre del bullici exterior. Les discussions de l’àgora, just a sobre, no se senten, com tampoc hi ressonen els rugits dels no gaire llunyans lleons del zoo. A la moderna cripta hi regna el mateix silenci que al Dipòsit de les Aigües, avui biblioteca i antigament regulador del cabal de la cascada del parc. L’edifici, inspirat en la Cisterna Basílica d’Istanbul, porta la firma de Josep Fontserè i els càlculs d’Antoni Gaudí, i és una altra de les joies a mostrar.

Esperant ser enderrocades

Però hi ha més coses. Concretament una col·lecció de 26 peces, una per cada any des que es va posar en marxa la universitat, firmades, entre altres, per Jaume Plensa, Miquel Barceló, Perejaume, Eduardo Chillida, Antonio Saura i el mateix Tàpies.  Només es mostren dos originals, el de Saura i el de l’artista matèric, la resta llueixen en una pantalla mentre esperen el seu torn per presumir. L’alternativa depèn del pressupost. N’hi ha ganes, però és qüestió de temps. Mentre arriba el moment, hi ha visites, prèvia reserva, els dimecres. La passejada val la pena, i l’entorn, també, sobretot el que queda de les que van ser vivendes militars. El seu destí és ser enderrocades, però les seves galeries de ferro forjat són un petit tresor a conservar a la retina.