Un canaló de desaigüe

Se’la coneix per Robadors, encara que al cartell hi diu «d’en Robador», un topònim, el del carrer, que no té res a veure amb la possibilitat que et fumin el moneder, sinó amb la conjectura que així es deia de cognom un pagès la masia del qual coronava aquests predis cap al segle XIV. Carrer d’en Robador, passatge angost on bombolleja la vida: l’últim reducte del que va ser el Xino, el seu Fort Apache.

    A ull, el carrer no deu tenir més de 250 metres en línia recta, perfectes en el seu garbuix per veure sense ser vist, per donar l’alerta si s’acosta la bòfia —«aigua, aigua»—, una via que l’escriptor Joan Llarch va definir com «un canaló de desaigüe» entre el carrer de l’Hospital i rl de Sant Pau. Si en el seu assaig Barrio Chino, publicat el 1968, Llarch escrivia que a Robador «la nit mai està sola i els fanals tenen sempre alguna cosa per mirar i els balcons alguna per sentir», certes coses gairebé no han canviat: el carrer segueix sent cau de tripijocs diversos, prostitució i venda de drogues.

    Al travessar el carreró, sorprèn l’intercanvi de mirades, ràpides com flaixos. Aquí tot déu intenta calar a l’altre, si va o si ve. Tots. Els senyors d’edat provecta que van darrere de les meretrius; les noies, nigerianes, llatines o de l’Est; el butaner; el sense sostre; el pakistanès que deambula potser fent temps fins que li toqui el torn al llit calent; el paio en xandall; la bandada de nois negres que espera el final del centrifugat al davant de la bugaderia; el guiri perdut; el xaval amb rastes que ha baixat a comprar (o ho sembla).

    De veïns dels de tota la vida –l’avi entranyable, la senyora que torna del Caprabo amb el manat de bledes– se’n veuen, la veritat, molt pocs. D’haver-n’hi, n’hi ha, perquè alguns han penjat cartells amb falsos «es ven», com els de les immobiliàries, en protesta pel soroll, les baralles, l’enrenou. El mateix de sempre; el nostre pa.

    Passejant per Robador i pels voltants, em ve al cap que deu fer cosa de 15 anys els diaris anaven plens de denúncies per mobbing a la zona, talls d’aigua i llum per part dels propietaris, sostres apuntalats com a invitació perquè els inquilins toquessin el dos. Vist en perspectiva i dit finament, la gentrificació; o sigui, el procés pel qual la població original, de classe baixa, cedeix l’espai a una altra amb més calerons a la butxaca.

    El temps va teixint els canvis en silenci i, mentrestant, conviuen en relativa harmonia diversos plans d’existència. Els bars de sempre, com El Coyote, on les noies alternen i es refugien si plou, resisteixen al costat d’altres locals modernets i fantàstics sorgits a rebuf de la Filmoteca, com Robadora o el restaurant grec El Magraner Boig, al número 22, on el propietari, Kostas Benardis, somia poder oferir algun dia música tradicional en viu (a veure si és veritat que l’alcaldessa Colau soluciona l’assumpte).

Bohèmia europea    

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

La transformació del paisatge urbà a Robador atrau els artistes com el fanal les papallones de llum. D’un temps ençà, s’han instal·lat al carrer des dels estudiants de l’Off Massana, fins als acabats d’arribar d’Art Resident, un taller que, de la mà d’Edgar Márquez i Randi Johanson, ofereix als usuaris un tòrcul per a la tècnica del gravat. Uns metres més enllà, als baixos del número 29, ultima les obres una galeria d’art que porten els alemanys de Kunst Avtomat. Expliquen que els pisos superiors de l’immoble, 15 sobre un total de 20, ja estan venuts a gent de la bohèmia artística europea.

    La galeria es dirà Bar Alegría, com la taverna que va ocupar l’espai durant dècades (els nous veïns conserven el rètol per penjar-lo). Era un antre típic de barri pobre, de quinto a morro i màquina de discos amb ranxeres, Los Chunguitos i Bambino, «soy ese vicio de tu pieeeeel». Fins al tancament, al bar hi vivia un gat lluent al qual la parròquia coneixia per JB, com el whisky. Canvia, tot canvia; com la mateixa vida, que va solapant-se.