Passin i vegin el gran circ de les formigues

El biòleg Eduard Martorell va allunar fa tres anys al món editorial amb un títol què temps enrere l’hauria enviat de cap a l’inquisitorial infern d’'Index Librorum Prohibitorum'. Es deia 'Per a què serveix el sexe?', escrita a dues mans amb el genetista David Bueno. Era un exhaustiu repàs de les estratègies reproductores de diferents espècies del regne animal.  

Martorell ha tornat, i aquesta vegada amb un títol també molt murri, '100 curiositats zoològiques', o sigui, d’aquelles que fan les delícies dels responsables de les webs, tant que fins i tot li han posat un nom a aquest subgènere informatiu. En diuen llistícules. «Les 10 millors truites de patates d’Espanya», per exemple. Però el que fa Martorell és, afortunadament, més que unes llistícules. 

«És un llibre que no s’hauria pogut publicar abans de l’any 2000», assegura. Vol dir que recopila troballes recents, així que la cosa consisteix a endinsar-se una mica als vessants de Collserola (encara que sorprengui, hàbitat fins i tot de serps de dos metres, avisa l’autor del llibre, ¡ecs!) perquè ell en persona disseccioni alguna d’aquestes curiositats i, de passada, em presenti el seu amic Gábor Somssich, un belga descendent d’hongaresos i criat al Congo, a Kenya i a Burundi, que parla set llengües, que serien vuit si no se li hagués arrovellat el suahili, del qual només recorda els insults, i que professionalment és arquitecte a l’estudi de Ricardo Bofill, cosa que l’obliga a tediosos viatges en avió que aprofita per donar sortida a la seva afició al dibuix. Seves són les il·lustracions del llibre, realitzades totes amb la mina d’un bolígraf Montblanc, sense la carcassa. Un home fascinant.   

¿Què és una curiositat zoològica? El primer capítol del llibre és perfecte per centrar la qüestió i, de passada, per constatar que la investigació científica té a vegades la seva vis còmica. Vegem-ho.

EL CIRC, A 'SCIENCE'

La 'Cataglyphis fortis' és una varietat de formiga que, d’una manera que encara es desconeix, és capaç de comptar els passos que fa. «Tenen una mena de podòmetre intern», subratlla Martorell. Compta els passos que hi ha del niu a l’aliment i els recorda per fer el camí de tornada. Clar, dit així impressionarà només uns quants. El més sorprenent és com el biòleg Matthias Wittlinger va arribar a aquesta conclusió. Va muntar un petit circ. Va preparar una font de viandes a prop d’un niu, va esperar que arribés l’expedició i, llavors, ¡nyac!, en va capturar uns quants exemplars. A la meitat els va retallar una mica les potes. A les altres, en el que devia ser un treball de rellotgeria, els va acoblar unes pròtesis per fer-les més altes. Les primeres es van quedar curtes en el retorn a casa. Les segones van veure el niu i, malgrat això, van passar-hi de llarg. Així va confirmar que saben comptar. La revista 'Science' va donar crèdit a l’estudi. 'Formigues amb xanques', el va titular. Val la pena fer-hi una ullada ni que sigui només per les fotografies de les formigues circenses.

Una altra curiositat, per si l’anterior deixa algú amb ganes de més, és que les granotes juguen a la loteria o, millor encara, a una versió animal de la ruleta russa. La gràcia és que tenen dos tipus de cant per aparellar-se, un de discret i un de cridaner. El segon té un perill, que atrau depredadors. La pregunta òbvia és per què l’entonen, doncs. ¿Per fer el fatxenda? No. La teoria més recent és que l’utilitzen quan observen que hi ha massa competència, que a la pista de ball hi ha molt Travolta, així que se la juguen i apugen el to. Qüestió de probabilitats. Confien que algun ocell es cruspeixi els seus rivals.

LA FRONTERA DELS IG NOBEL

Notícies relacionades

Els locals del Born hauran de tancar abans si fan soroll de nit

El cistell de consum a l’àrea de BCN ascendeix a 420 euros al mes per llar

Total, que des de l’any 2000 han sigut molts els èxits de laboratori que han permès anar formant aquest llibre. També els fracassos, és clar. Com a constatació d’això n’hi ha prou de recordar la gala anual dels Ig Nobel, la paròdia dels Nobel amb què cada any es premia a Harvard les investigacions aparentment més absurdes. En aquesta categoria, Andréi Gueim ostenta un rècord únic, va guanyar un vergonyant Ig Nobel el 2000 per fer levitar una granota i el 2010, nyac!, es va emportar el Nobel de física. Posar-los unes xanques a unes formigues podria haver proporcionat a Wittlinger el seu Ig Nobel, però, ves per on, ara forma part del primer capítol del llibre de les 100 curiositats de Martorell i que, segons com, haurien de ser 101. Aquesta propina és Gábor Somssich. A la llibreria Altaïr de Barcelona s’exposa la seva sorprenent obra a bolígraf. Calcula que dedica 15 hores per completar un dibuix. Si s’equivoca en un traç llença el fulll i torna a començar. Un home realment curiós

L