Caesar pintant una Mercúria

Al’home de les plantilles se’l reconeix perquè sí, per descomptat, té –encara que no ho vulgui– l’aire de vianant furtiu, de mirar a l’esquerra i després a la dreta, de mirar amb els seus ulls al clatell; i perquè porta a sobre la bossa plena d’aerosols, és clar, l’equipament de rigor, i perquè com tots els altres sempre té a les puntes dels dits taques de pintura. Per tot això, per descomptat: al capdavall és un artista de carrer. Però, ¿i el seu signe d’identitat, el que el distingeix de la resta dels grafiters? La resposta és Caesar Baetulo. La resposta és ell mateix anant a la cita, la resposta la porta a sobre, la sosté amb fermesa sota el braç: un cartipàs de mida considerable on guarda –per descomptat, és clar– les plantilles. Això, un cartipàs de dimensions arquitectòniques, no és precisament el millor aliat quan es tracta de fugir de la policia, i quan s’ha vist en la tessitura Baetulo senzillament l’ha amagat de seguida sota un cotxe, per poder córrer, confiant que ningú el descobriria, encara pitjor, descobriria i se l’emportaria. ¿Però un home de les plantilles sense la seva carpeta, sense les seves plantilles? Això no existeix.

–¿Caesar? ¿Com ho pronuncio?

–Caesar Baetulo. Significa Cèsar de Badalona en llatí. Em mola molt el llatí.

–Caesar.

–Però la meva firma és SM 172. Els primers grafiters marcaven d’aquesta manera el territori, primer les inicials i després el número del carrer on vivien.

    

És de dia; divendres i primera hora de la tarda al Born, i com és habitual el barri vessa de turistes, compradors i vianants; i SM 172 es disposa a pintar. ¿Ara, a ple sol? «De dia passes més desapercebut», diu. Així que no és la imatge de l’artista de carrer que llisca entre les ombres, no és la criatura nocturna, l’animal de passos envellutats. Tot al contrari: mentre pinta –primer al carrer de Basea, després a Rosic, després a Mirallers– pel costat passen grups de turistes, gent que pregunta per un carrer, gent –també– que s’enfada perquè SM pinta al seu portal. Passa la normalitat diürna, en síntesi; fins i tot és possible que algun turista s’emporti a casa la imatge de Barcelona com una ciutat que tracta els seus Banksys amb afecte, que no els persegueix, que els deixa fer. Que el Born sigui una petita jungla de carrerons també és un element a favor. Ni el barri ni els carrers han sigut escollits a l’atzar.

Patricia amb ales

 

PATRICIA AMB ALES

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Un artista del carrer com Caesar Baetulo el gruix del treball el porta a terme al seu estudi: tota la creativitat té lloc allà, i en això també es diferencia del grafiter a qui brota la inspiració a la paret despullada. Hi ha un verb clau, invisible per a l’acadèmia, que és posteritzar. «Agafes una foto i la posteritzes al photoshop. El programa divideix la imatge en capes, i és amb aquestes capes amb què tu treballes. Però ningú posteritza igual que ningú. De la primera posterització et poden sortir set capes, per exemple, i tu n’agafes una i després li canvies la llum a la foto i tornes a començar el procés. Així fins que aconsegueixes la imatge que vols, feta amb les capes que vols». Imaginar, improvisar, crear, tot això es fa a l’estudi, i al carrer l’home de les plantilles surt amb l’obra ja feta, acabada. No hi ha només una manera de ser artista de carrer.

    Cèsar de Badalona pinta preferiblement en portes metàl·liques («de gas, electricitat») o en portes ruïnoses i desballestades, típiques de barris vells, i el que té de més semblant a un modus operandi és que entre plantilla i plantilla –entre capa i capa–, mentre la pintura s’asseca, fa la volta a l’illa de cases i es fuma un cigarret. Aquesta tarda, resguardat al forat d’un portal de Basea, en una porta metàl·lica que atresora qui sap què, va prenent forma una Mercúria. «És una amiga, Patricia, a qui vaig fotografiar amb una gorra de Mercuri: una Mercúria». Una plantilla, una capa de pintura, una altra plantilla, una altra capa de pintura. «Ara hi poso el primer gris i... ¿ho veu? Ja es comença a veure». Té, com sempre, un punt miraculós. Ara no hi ha res. Ara hi ha Mercúria.