Ella, ell i 'Granta'

Valerie Miles (Nova York, 1963) i Aurelio Major (Ciutat de Mèxic, 1963) viuen per a (i a vegades de) la literatura des que els conec, ja fa un munt d’anys. Són tan literaris que es van conèixer a la Fira del Llibre de Frankfurt del 1999, cada un amb un divorci a l’esquena, i estan junts des d’aleshores, dedicats a l’escriptura en gairebé totes les seves variants: Aurelio és poeta, traductor i assessor d’editorials europees; Valerie tradueix en ocasions de l’espanyol a l’anglès, col·labora sovint a The New York Times i va ocupar càrrecs directius en editorials com Planeta, Alfaguara i Duomo, on va ser ser convenientment apunyalada en totes tres malgrat (o potser gràcies a) el seu excel·lent criteri literari. La pobra no ha entès mai gaire bé com funciona el mitjà editorial del país d’adopció i posa dos exemples de com està el pati: una editora (no diré noms) que va fer guanyar milions a la seva empresa amb certa trilogia nòrdica i va aixecar uns odis interns tan grans que va haver d’anar-se’n a una altra editorial; o una subordinada que va descobrir un thriller nord-americà que s’ha venut com xurros i que ha hagut de callar cada vegada que la seva cap s’apuntava l’encert.

Ara es limita a editar, a mitges amb Aurelio, l’edició en espanyol de la revista Granta, fundada el 1977 a Londres per Bill Bufford i tota una institució en el món anglosaxó. Com que l’àmbit literari hispànic no és tan pròsper, Granta en espanyol és bianual i ven de 1.000 a 1.500 exemplars, encara que fa cinc anys va arribar a 10.000 amb un especial sobre autors en espanyol de menys de 35 anys que va ser traduït íntegrament a l’anglès i distribuït a tot el món, demostrant que el Granta barceloní era bastant més que una mera delegació del londinenc (com era de preveure, als meus amics els van ploure crítiques, insults i enveges en lloc de les lògiques felicitacions, destacant el ressenyista aspirant a mandarí cultural Ignacio Echevarría en el paper de Gran Inquisidor).

Miles i Major, de professió lletraferits, van arribar a Barcelona cada un pel seu compte. La primera, casada amb un espanyol a Nova York, va acabar aquí a finals dels anys 80, després d’una temporada al Madrid de la post-movida: «Suposo que sempre havia volgut viure a l’estranger, i que sempre vaig estar enganxada al tòpic de l’americà a París, que en aquest cas ha sigut l’americana a Barcelona. I hi hem de sumar el meu interès per la cultura espanyola, que venia d’antic». Major va dirigir a DF l’editorial d’Octavio Paz, Vuelta, i també la branca mexicana de Tusquets i es va instal·lar (més o menys) definitivament a Barcelona a finals dels anys 90. La definició més sarcàstica que he sentit del món de la poesia me la va donar ell fa anys, després que em queixés que els sentiments més comuns entre novel·listes eren la cobdícia i l’odi mutu: «Amb els poetes encara és pitjor, ja que com no hi ha un cèntim en joc, només queda l’odi, ¡multiplicat!».

L’últim número de Granta en espanyol –Aurelio diu que la seva primera encarnació va ser al segle XIX, per estudiants de la Universitat de Cambridge, i que Granta és el nom en llatí del riu Cam– es consagra a la figura de l’outsider, una cosa molt adequada ja que a aquest col·lectiu hi pertanyen bàsicament els que l’elaboren i la llegeixen. Barcelona no fomenta l’outsider ni el dissident, figures molt apreciades en el món anglosaxó per les seves mirades diferents de la realitat.

Estrangers

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Aquí ens va més la uniformitat, seguir obedientment les idees més esteses, no fer-se notar gaire i tancar la boca amb regularitat. Per ser un outsider a Barcelona no fa falta ser estranger –la realitat ja contribueix a fer que t’hi sentis, sobretot durant aquests últims anys–, però hi ajuda, perquè portes de fàbrica una llibertat que no et pot prendre ningú i a la qual pots recórrer quan vulguis si, de sobte, vols traslladar-te a un altre lloc.

Jo ja només em tracto amb outsiders, nascuts aquí, Nova York o Mèxic. Aquest col·lectiu és –com definia la ginebra de la marca Bombai en les seves etiquetes fins que la correcció política va acabar amb la frase– un estat mental, comú a tots aquells que, visquin on visquin, no s’acabaran mai de sentir a gust. La lucidesa també és un estat mental, però a diferència de la ginebra Bombai, no ha fet mai feliç ningú.