Poca memòria per a molta filantropia

Era ric, filantrop i sobretot era discret. Tan poc aficionat a figurar que sent un mecenes privat amb una trajectòria comparable o superior a la de Francesc Cambó, a diferència del polític, que gaudia d’avinguda i estàtua als carrers de Barcelona, a més de galeria pròpia al MNAC, Rafael Patxot (1872-1964) és invisible a la ciutat. Ni carrer ni bust. Les úniques pedres que el recorden són les que formen el mirador que ell mateix va construir en una de les finques que tenia a Pedralbes i que encara persevera en el que ara són els jardins del col·legi Betània Patmos. I les que es van utilitzar per erigir una casa per a la seva filla al carrer del Bisbe Català. Una finca que porta per nom Casal Monsterrat  i  per firma, la de Lluís Bonet i Garí deixeble de Gaudí i Puig i Cadafalch.

Tampoc té un espai en l’imaginari col·lectiu del país que, amb més o menys afecte, sí que recorda el líder de la Lliga. Però és que al mecenes desconegut, i ara en vies de recuperació, ni li anava la política (va rebutjar la presidència de l’Orfeó Català i del Centre Excursionista de Catalunya i va caure malalt quan el seu nom va sonar com a successor de Prat de la Riba) ni es va dedicar a col·leccionar art (un dels pocs camps culturals que no va finançar). D’aquí ve part del seu ostracisme. Així que per posar remei a aquest oblit, el 2014, es va posar en marxa l’Any Patxot que, amb alguns mesos de pròrroga, va tenir la guinda final dissabte amb un concert coral a l’Auditori. 

Hi van sonar peces conegudes, com La Balanguera i El rossinyol, i altres de menys escoltades. Però totes recollides en la magna (21 volums) Obra del Cançoner Popular de Catalunya. La seva iniciativa, juntament amb l’Estudi de la Masia Catalana i l’Atles internacional dels núvols i dels estats del cel, més coneguda i ingent. Però hi va haver més: hi va haver tota una vida dedicada a la filantropia. «No hi ha hagut cap mecenatge tan vast, tan profund, tan intencionat i tan intel·ligent com el que  va oferir a la cultura catalana Rafael Patxot i Jubert», assegurava el 1963 l’escriptor Josep Iglésies. I és que hi va dedicar la seva existència: «Vaig posar a disposició dels nostres intel·lectuals tots els mitjans materials necessaris», dia el filantrop a les seves memòries. 

De manera que Patxot va sufragar des de beques universitàries per a dones (la reconeguda botànica Creu Casas en va ser una de les moltes beneficiades) fins a la supervivència de l’Institut d’Estudis Catalans durant la dictadura de Primo de Rivera. Sense oblidar els nombrosos concursos i premis que va instaurar o el seu paper en la creació del Servei Metereològic de Catalunya. A més de donacions a tota mena d’institucions culturals: a la Biblioteca de Catalunya, l’Ateneu Barcelonès, la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, el monestir de Montserrat... Una tasca hercúlia que alguns han comparat amb la d’un ministeri. 

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

De tot això en parla, fins al maig, la mostra que li dedica el Palau Robert, i de forma permanent l’exposició que acull Masia Mariona, ara seu del Parc Natural del Montseny i antany residència d’estiu de Patxot. Va ser allà on el va enxampar el 18 de juliol del 36. I des d’allà es va exiliar. O més ben dit, el van exiliar. El mecenes era blanc dels dos bàndols de la contesa. Per a uns era un ric burgès clerical i per a altres un catalanista de pro anticlerical. Mal assumpte.  Així que el Govern de la Generalitat, a través de Ventura Gassol, el va protegir simulant-ne l’arrest i el va embarcar en un torpediner de l’armada francesa camí de Portvendres. El seu  destí final va ser Ginebra.

MENYSPREU A FRANCO

Però això de la filantropia formava part de l’ADN Patxot, així que el desterrament no va suposar la fi del seu mecenatge. Des de Suïssa va ajudar els exiliats a Mèxic i Argentina i va patrocinar investigacions de catalans expatriats, com l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines o les composicions musicals de Robert Gerard. Però el desterrament sí que va suposar el seu adéu definitiu a Catalunya. Mai hi va tornar. Tot i que d’oportunitats no n’hi van faltar. El règim franquista li va oferir el retorn i el rescabalament del patrimoni a canvi de sotmetre’s a un procés de depuració: «El vostre general Franco no té cap jerarquia, ni autoritat, ni força sobre la meva consciència, ni la seva Espanya Imperial eterna té prou pessetes per comprar un sol dels meus cabells blancs». Va ser la seva categòrica resposta.