El constructor d'autòmats

Bon dia, bona tarda, bona nit, aquí som, al taller de Lluís Ribas, el constructor d’autòmats. Una ovació per a ell perquè construeix autòmats en l’any 16 del primer segle del mil·lenni tres, quan hi ha gent que no sap ni què són. «¿Un auto què?» Un autòmat, nen, nena, hi ha vida més enllà del mòbil. Aquest enginy mecànic, aquest precursor del robot modern; però més artesanal, més artístic. Més romàntic. Per aquí, endavant. Compte amb l’esglaó. Aquí hi ha la fresadora, aquí el torn, aquí el trepant; aquí un altre trepant. Aquí la taula on treballa cada tarda. El regne de Lluís Ribas, el territori d’on és sobirà. «Tot això és la casa familiar. Aquí van viure els meus pares, i abans els meus avis i abans els meus besavis, i aquest lloc en concret era el celler. Aquí em passava les tardes jugant entre bótes, garrafes i bombes de vi». El lloc on jugava de petit és el mateix on quatre dècades més tard es dedica a construir autòmats. Aquí es divertia Lluís Ribas, hauria de dir una placa en el futur.

Som a Castellbisbal, al carrer de Sant Marc, però Ribas és un planeta de l’univers Barcelona –signifiqui això el que signifiqui– perquè ostenta, al capdavall, un dels títols esplèndids que té l’honor d’atorgar aquesta ciutat: és el conservador del Museu d’Autòmats del Tibidabo. ¿Qui si no? No és que abundin els constructors d’autòmats. No és que es clavi un cop de peu a una pedra i surtin en desbandada. Ben al contrari, són un bé escàs. Això no és el segle XIX i els grans constructors d’autòmats no campen per Europa meravellant la gent amb les seves creacions, construint artefactes delicats perquè els exhibeixin als seus palauets els membres de la rància burgesia. Això és el segle XXI i a gairebé ningú li passa pel cap dedicar-se a construir autòmats tret de Lluís Ribas –i d’altres com ell; però pocs, molt pocs–, en aquest taller que era un celler on jugava quan era nen. «I aquí, per aquesta porta… Endavant, passi. Benvingut. El que li deia: el museu més petit del món».

Endavant. El museu més petit del món –s’escriurà en majúscules quan Ribas l’obri al públic, que és el seu objectiu– és això, aquests 30 metres quadrats adjacents al taller. Hi ha un, dos, tres… cinc… set… ¿Quants? «Divuit». Divuit autòmats que mostren totes les etapes per les quals ha passat des que va decidir dedicar-s’hi, ara fa 24 anys. Aquest, per exemple, és 'El Violinista', que toca el violí. I aquest és 'El Gimnasta'. Formen part de la primera etapa de Ribas, l’etapa clàssica. Endavant, endavant. Però no toquin res. «Jo vaig començar fent autòmats clàssics, fins que vaig decidir evolucionar i fer un salt endavant. Veurà: els clàssics tenen tota la mecànica amagada, així que jo vaig dir: ‘Fora roba, fora fusta, fora tot’, i vaig començar a crear peces minimalistes en què el més important, a més del moviment, era la mecànica, precisament». El gir el va fer fa poc més d’una dècada, el 2005, amb una peça que va batejar com  'Els germans Gaüs o l’equilibri del món', i que actualment està exposada al Tibidabo. No és qualsevol autòmat. És l’obra que Ribas va presentar a concurs i va exhibir després a l’Exposició Universal d’Aichi d’aquell any. Eren ell i 35 constructors d’autòmats.

Els sofisticats

Notícies relacionades

La renovació de les vies tallarà l’L4 i l’L11 durant el juliol i l’agost

L’acord del PSC i Junts per reformar el 30% de la vivenda protegida es resisteix

Ribas fa gairebé tant de temps que construeix autòmats com que ensenya mecànica en un institut, a Sant Andreu de la Barca. Sí: el constructor d’autòmats també és professor. «De fet, vaig arribar al món dels autòmats perquè necessitava crear models per ensenyar certes coses a classe. Vaig començar construint petits mecanismes, màquines molt rudimentàries: un engranatge que feia girar un engranatge que feia girar una palanca, per exemple. Cadenes de moviments, bàsicament». Per aquella època li agradava sortir de tant en tant amb moto, i en una d’aquelles passejades va arribar al Tibidabo i va entrar al museu. «Ja el coneixia perquè els meus pares m’hi havien portat, però aquell dia vaig tenir com un moment de revelació, i em vaig dir a mi mateix: ‘Hòstia, però si tot això jo ho puc construir’». Tenia 24 anys. Endavant, passi. És aquell senyor prim, amb els cabells blancs. Pregunti-l’hi vostè mateix.

Des d’aleshores, Ribas ha construït mig centenar d’autòmats; els que no són aquí exposats és perquè els ha venut o els ha regalat. D’exposicions n’ha fet gairebé 40, i ara, amb tantes hores, tanta experiència al sarró, ha passat a la tercera etapa de la seva carrera: l’etapa –en diu així– sofisticada. «Ja no em plantejo fer autòmats senzills. Ara són sofisticats i espectaculars». Endavant, per aquí. Són aquests. Els sofisticats de Ribas.