La burgesia emmascarada

Esmòquings, lluentons, capes, estoles de visó i maragdes de les bones, de les que brillen amb foc verd… Em teniu aquí, al Gran Teatre del Liceu, al mateix temple de la burgesia barcelonina, en pla repòrter Tribulete, el que «es fica a tot arreu», aquell pobre periodista de còmic que treballava per al diari El Chafardero Indomable i sempre rebia garrotades.

    Aquí em teniu, dic, una mica cohibida, la veritat, perquè la invitació exigeix vestit de gala i m’he posat el que he pogut, la petite robe noir, aquell vestidet negre que totes tenim a l’armari per a funerals, pessebres i altres compromisos de categoria. Un vestit bufó però curt, de Vantafocs abans que aparegui la fada padrina. Si li hagués dit al meu cap de llogar-me unes sedes per a la crònica, potser m’hauria penjat del pal de messana de la rotativa. I si apareixen els de Podem, vés a saber, potser m’esquilen la cua.

    Però, bé, gestos de complicitat a part, la qüestió és que el coliseu líric barceloní va celebrar dijous a la nit un ball de màscares amb tots els luxes, una tradició centenària que s’han obstinat a recuperar el president del Cercle del Liceu, Ignacio García-Nieto, i el seu vicepresident, Javier Cornejo. Un ballo in maschera, com a l’òpera de Verdi, que s’organitza per segon any consecutiu i amb voluntat de continuïtat.

    Al saló dels miralls, hi va haver elegància i glamur, elements dels quals la ciutat no va gaire sobrada malgrat que el poeta la va batejar al seu dia com la gran encisera. De  vint-i-un botó i antifaços d’allò més variats: de pa d’or i coronats amb plomes d’au, de Batman, de diable esquerp, de faraó, de pantera molt felina, màscares com la del Comte de Montecristo o el Fantasma de l’Òpera. I, és clar, tot el repertori de la commedia dell’arte: Arlequí, Colombina o el capità Scaramouche. També caretes com la del Dottore Pesta, amb un nas-bec d’un pam i mig, inventada en un temps en què Venècia, la Sereníssima República, tremolava només de pensar en el contagiós fantasma de la pesta bubònica.

    Un esdeveniment amb molt d’estil, com el venecià Ball del Dog, on s’escampa la jet-set internacional. L’avantatge que els 500 assistents anessin a la festa emmascarats estalvia, en la tasca periodística, el trencaclosques d’haver d’identificar-los amb noms, cognoms i sense errors. Direm, per resumir, que entre la concurrència s’hi va entreveure gent molt principals, empresaris, professionals llampants, representants d’això que hem convingut a anomenar «societat civil catalana» i també membres de la noblesa, que d’haver-n’hi, n’hi ha. Personatges amb prou feines entrevistos darrere de l’artifici de la màscara, perquè el carnaval ja és això: una nit en el territori on es difuminen les fronteres de la identitat, dels sexes i de les classes socials. El joc entremaliat del je ne sais pas.

    La tradició de la festa al Cercle del Liceu es remunta al 1848, l’any en què, per cert, es va inaugurar el traçat Barcelona-Mataró, la primera línia ferroviària de la Península. Una època aquella en què tallava el bacallà la reina Isabel II i la puixança de la indústria tèxtil rugia en bafarades de vapor. Un temps de canvi en què, tal com va dir Josep Maria Carandell, mestre de cronistes, ser liceista es va convertir en aspiració de la burgesia, la classe emergent que transformava els diners en cultura i la cultura en símbol de poder.

    Els balls de màscares més espectaculars van tenir lloc entre la fi de segle i els bojos anys 20, el període d’entreguerres (després, arran de la guerra civil, la dictadura franquista va prohibir els carnavals i tot el que fes pudor de transgressió).

    Aquells balls es van convertir en l’esdeveniment social per excel·lència de la burgesia barcelonina, com ho testifiquen prou bé els deliciosos cartells que es conserven a l’arxiu de la Societat de Propietaris del Liceu. En un d’aquests cartells, que data de l’any 1859, s’informa que la festa se celebra amb «l’anuència de l’autoritat» i que, per disfrutar-la, els homes hauran d’abonar 10 rals i les senyores 6. «No s’admetrà —adverteix el pasquí— xavalla ni tampoc moneda que s’hagi de pesar».

    Si aquell any, el 1859, el repertori que van dansar els concurrents va consistir en valsos, rigodons, contradanses i schottisch (escrit així), en la vetllada d’aquest dijous passat el menú musical va anar a càrrec del Desi Hot Quintet Jazz, amb el swing de la benvinguda, i d’una disjòquei que va animar el personal amb ritmes de Madonna en amunt. Bum, bum, bum. Foie i champagne del de veritat (Mumm). Van aportar fons per a la gala patrocinadors com per exemple Porsche, Trovel, Cornex Capital i Pernaud.

Notícies relacionades

La construcció del futur hospital del Vallès exclou 70 habitatges afectats

Les dues sentències tornen a obrir la guerra per la retallada horària

    ¿Una frivolité? ¿Una exhibició amb la que està caient? Home, tampoc és ben bé això. «Som conseqüents amb la situació, certament, amb respecte i cura en un moment en què s’està remuntant la crisi; a més a més, els beneficis que s’obtinguin de la gala es destinaran a la reparació de les vidrieres wagnerianes del Cercle del Liceu», m’explica en un apart Javier Cornejo. I el Cercle, afegeix, també ajuda diferents entitats socials del Raval, un barri amb un grans nombre de necessitats.

    El glamur compromès és molt més elegant.