Un taxista de llei

Al principi de la conversa, sense la confiança trenada, Antonio Carmona demana ometre la informació. Li fa cosa que se sàpiga que, en un moment de la seva vida, quan tenia poc més de 30 anys, va tenir "ganes de coneixement". Va començar a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. I cinc anys després, i mentre seguia fent el taxi, es va llicenciar. Després de dues hores de conversa, entén que això és bo, que no hi ha pedanteria en el fet de voler saber. 

No tenia estudis. Va deixar de fullejar llibres "als 14 o 15 anys", ja no se'n recorda. A mitjans del segle passat, donada la malmesa economia familiar de postguerra, es va haver de posar a treballar. Dues dècades després, entrats els 70, es va matricular. Encara avui segueix sense tenir gaire clar quina va ser la raó última que el va empènyer a les aules, més enllà de la curiositat, la inquietud de conèixer. Però no va ser un camí de roses, perquè, al no complir els requisits per accedir a la universitat, va haver de buscar dreceres. Va comptar amb la col·laboració de dos padrins excepcionals. Eren dos membres del PSUC vinculats a la facultat de Dret, homes per als quals la història tenia reservat un paper en els anys futurs. 

PADRINS DE LUXE

Notícies relacionades

El taxi del milió de quilòmetres

La disco colombiana més gran de BCN obre amb oposició veïnal

Es tractava de Josep Solé i Barberà i de Jordi Solé Tura, tots dos juristes, tots dos futurs diputats al Congrés dels Diputats, tots dos catedràtics i redactors d'estatuts i constitucions, que van pensar que Antonio i un company seu, també taxista, mereixien aquella oportunitat. "Ells ens van ajudar a entrar, d'altra manera no ho hauríem aconseguit". Van ser cinc anys durs, però ho va aconseguir. "La recaptació al taxi era molt millor que ara, així que em podia permetre menys hores al cotxe per poder estudiar i assistir a classe". Malgrat tenir el títol sota el braç, mai es va plantejar exercir la professió, encara que tot el que va aprendre li ha servit després per redactar estudis, per exemple, sobre Uber, l'aplicació que ha declarat la guerra al taxi tradicional i que, de moment, va perdent la contesa. L'ha titulat 'Uber, internet y los socialistas utópicos'.

Antonio Carmona condueix el taxi més vell de Barcelona. El vehicle, i probablement també el seu propietari, es jubilaran l'any que ve. El Renault 21 es quedarà d'aparador de la Indústria del Taxi Societat Cooperativa Limitada, organització de nom poc encomanadís creada el 1942 i que Antonio, juntament amb una trentena de companys, ha ressuscitat. Han adquirit una radioemissora i tenen una 'app' pròpia. El degà dels taxis servirà com a aparador. Una manera de dir a la resta dels companys que l'experiència és un grau. I la d'Antonio, un luxe.