El taxi del milió de quilòmetres

Antonio parla de pressa. En un fred bar de Pi i Molist, al Turó de la Peira, amb el soroll de la cambrera fent anar el mànec de la màquina de cafè, a vegades costa entendre'l. Potser influeix en la seva ràpida al·locució el fet que aquest bon home tingui ganes d'explicar la seva història, una vida lligada al taxi, tant a la professió com al vehicle. Condueix el cotxe degà dels xòfers de Barcelona, un Renault 21 amb matrícula acabada en LM amb més d'un milió de quilòmetres (1,2 milions, per ser exactes). El té impecable. Mentre conversa amb EL PERIÓDICO, el cotxe dormita en un taller pròxim, el seu mecànic de tota la vida, on procediran "a arreglar alguns copets".

Antonio Carmona va néixer als anys 40. No vol veure la seva edat publicada perquè tem que algú consideri que ja no té cos per a això. I això és la seva vida. Va néixer a Laroles, al municipi de Nevada (Granada). La seva família es dedicava a l'agricultura, però ell va acabar a la capital catalana després d'un breu pas per Madrid, on va treballar per a la constructora d'obra civil Agromán, creada en temps de Primo de Rivera. A mitjans dels 60 va arribar al Mediterrani en resposta a una oferta per explotar llicències de taxi en règim de lloguer. Una per a ell i una altra per al seu germà.

"EL MILLOR COTXE"

Va començar amb un Seat 1400c, el cotxe de l'època. Al cap de pocs anys va iniciar la seva relació amb la marca francesa a l'adquirir un Renault 12. Llavors ja havia aconseguit una llicència, la 9516, gràcies a una llei que atorgava un permís de taxi en propietat a tothom que acredités cinc anys d'arrendador. Aquell primer vehicle va aguantar 13 anys. El juny del 1990 va comprar "el millor cotxe que existia llavors". Aire condicionat, calefacció, alçavidres elèctric i "més ample que qualsevol dels d'ara".  

El Renault 21 és una extensió i un reflex de la seva manera de ser, de fer i de sentir la professió. Aquí a dins a penes ha passat el temps. El seient presenta alguna esgarrinxada, el tauler està gairebé intacte, el radiocasset, renovat. I si fan falta peces, es busquen on sigui. Fa tres anys va tenir un accident. Una moto se li va tirar a sobre a Tuset i li va trinxar el costat esquerre. Ningú va patir danys greus.

Trobar peces noves d'un model dels 90 era complicat. Així que Antonio i un dels seus mecànics, que avui pren cafè al mateix bar i recorda bé l'anècdota, se'n van anar a un desballestador als afores de Barcelona. "Em vaig posar entre els cotxes i al cap d'una estona vaig tornar amb tots els trossos que ens feien falta. Avui ningú es comprometria a una reparació com aquesta; és molt complicada". A Antonio li van deixar el cotxe com nou, encara que la factura va ser tan èpica com els retocs. 

MIQUEL ROCA I FERRAN ADRIÀ

Pel seu Renault hi han passat personalitats com Miquel Roca, Ferran Adrià o Peret. El rei de la rumba anava acompanyat del seu fill, i va congeniar amb Antonio. "Em va escriure en un paper l'adreça d'un lloc on podia anar per aconseguir els seus discos més bé de preu, encara el guardo". Aquest veterà del taxi metropolità mai ha volgut posar una mampara al cotxe. Seria, explica, una manera de restar-li ànima a la professió. Li agrada xerrar amb els "usuaris", no pas clients. Distingeix el concepte perquè el taxi, recorda, és un servei. 

Per això va sempre impecable, amb camisa. Cosa que, només cal observar les parades de taxi, ha deixat de ser habitual entre les noves fornades de xòfers. "Pantalons curts, samarretes, xancletes..., això no pot ser, home...", es queixa. No va arribar als temps de la gorra reglamentària, però sí als de l'uniforme de camisa blava amb butxaca que era de màniga curta a l'estiu. "Si vaig decent per a mi, vaig decent per als altres". 

Malgrat anar de vint-i-un botó, en més d'una ocasió s'ha trobat amb viatgers que amagaven el braç al veure'l amb el verd. També li ha passat que algú baixés després de comprovar que la part posterior no disposa de cinturons de seguretat. És l'inconvenient de ser el taxi més vell de Barcelona, segons confirma l'Institut Metropolità del Taxi.

UN PARELL D'ATRACAMENTS

Notícies relacionades

Un taxista de llei

Aparcar gratis a Barcelona: aquestes són les zones sense àrea verda

En gairebé mig segle de professió ha patit un parell d'atracaments. Un client "amb molt mala pinta" el va obligar a anar a un d'aquells llocs on no entraven ni la policia ni els taxis. Era a principis de segle, i es van plantar a l'epicentre de la Mina. Ja era de nit i el va obligar a aturar-se al costat d'unes fogueres. "Va ser allà on va treure un ganivet i me'l va posar al coll. Em va demanar els diners i li vaig dir que no es preocupés, que ara mateix els hi donava tots sense problemes". Va baixar del cotxe en direcció a les flames. Semblava que era la seva família. Antonio i el seu ensurt van tornar a aigües més tranquil·les. Li va passar una cosa semblant a la Zona Franca. Cartera fora i cap a casa. Caixa buida, però cos sencer. 

A la flota de taxis actual s'imposen els vehicles híbrids. El més usat és el Toyota Prius --més de 2.000 unitats-- i ja hi ha en circulació una desena de cotxes 100% elèctrics. Antonio no combrega amb tants canvis perquè, diu, són models amb "reparacions costosíssimes". És igual qui o què li expliquen sobre les bondats de la mobilitat sostenible. En l'ocàs de la seva vida com a taxista, Antonio no s'entén de raons perquè res ni ningú el traurà del seu Renault 21. L'any que ve es plantejarà traspassar la llicència. Ja s'està preparant per cedir la seva plaça, i per això ha reservat un cotxe nou que no té previst estrenar. "Si venc la llicència amb aquest cotxe, el preu es devalua. Però si hi afegeixo un vehicle acabat de comprar, me'n mantenen el valor". Ha comprat un Dacia Lodgy, la línia 'low cost' de Renault, per no perdre la tradició.