Ha mort un home bo: mossèn Pau

La vida és un riu. La vida és temps tan carregat de temps que només  sap desgranar-se. I per aquesta raó, perquè la vida mai s’atura, la gent anava amunt i avall ahir a la Barceloneta, amb el tràfec típic dels dies Nadal, però tot i així es percebia un pes estrany sobre les acàcies, una densitat diferent a l’aire, una absència: la de mossèn Pau. Ha mort un home bo.

El prevere Pau Caldés Claret (Terrassa, 1916), tota una institució al barri mariner, rector de l’església de Sant Miquel durant gairebé 50 anys, va morir dimarts a la residència per a sacerdots grans de Sant Josep Oriol, a les Corts, on s’havia instal·lat feia a penes tres mesos. Va ser marxar de la seva Barceloneta i morir.

«Aquí estic bé», li havia comentat el mossèn al fotògraf Vicens Forner, un imprescindible del barri, durant una de les seves últimes visites a l’asil. «Hi ha ascensor per baixar al jardí, i la meva habitació sembla un pis: tinc televisor, prestatgeries per als llibres i música». Però mossèn Pau, que havia participat en totes les manifestacions que va poder contra la degradació turística, se sentia sol fora del barri.

Caminar al costat seu pels carrers de la Sal, del Baluard o l’Atlàntida, amb el bastó i els elàstics que li subjectaven els pantalons de tergal, era un exercici de paciència. Entre la ciàtica –mai es queixava del dolor, el pobre, sinó de com li alentia el pas– i les nombroses salutacions als veïns, un trajecte d’a penes 10 minuts es podia eternitzar. «Bon dia, mossèn, ¿com anem?». «Anar fent. I ton pare, ¿nena?».

Mossèn Pau havia batejat, combregat i casat mitja Barceloneta. «A mi només em va faltar que em divorciés», deia en broma ahir el joier Pitu Gurrea. Un tipus entranyable, el capellà. Fins i tot els agnòstics o ateus, reconeixia ahir algun veí, l’estimaven perquè ell no parlava de romanços, sinó que practicava el missatge de Jesucrist: «Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat». Ni més (ni menys). Desnonats de la vida, drogoaddictes, avis sols, gent sense recursos… On no arribaven els papers oficials, allà arribava ell. Generós fins al final, ha donat el seu cos veterà a la ciència.

VA NÉIXER EL DIA DE NADAL

Com el de Natzaret, el sacerdot va néixer el mateix dia de Nadal... Li devia fer  mandra complir els 99 anys.

A la porta de la parròquia de Sant Miquel, un cartell advertia ahir que no es procediria al repartiment d’aliments pel decés. Allà mateix, al llindar, Lolita Pombar Alzuguren, la dona que va cuidar de mossèn Pau durant 50 anys, conversava amb Mari Carmen i Adelaida Rucabado, dues germanes que havien anat a interessar-se pels seus últims dies i a demanar alguna cosa per conservar com a record: un missal i una bata de treball, bates de color blau obrer que el capellà es posava per fer alguna reparació a l’església (li va fer una soldadura a la campana). ¿Per a què devien voler una bata? «A les viudes dels meus professors sempre els he demanat les bates perquè, al posar-me-les, sento que em fan costat, que m’abracen», va explicar Mari Carmen, que treballa d’oftalmòloga a Roma.

Es podria dir que Mari Carmen i Adelaida Rucabado eren com qui diu les seves nebodes: el pare de totes dues i el religiós van fer la guerra junts a la rereguarda. Mossèn Pau, que va ser perseguit per capellà, va aconseguir canviar-se d’identitat i quan el van enviar al front, per no haver d’empunyar una arma, se li va ocórrer dir que era estudiant de Medicina. Doncs, apa, a apedaçar ferits a l’hospital de Santa Elisa, a Espiel (Còrdova); al pare de les Rucabado li va tocar d’anestesista. Tota una vida junts: mossèn Pau el va casar i també li va donar l’extremunció.

Fortalesa d’esperit

La bata no apareix, però Lolita Pombar promet seguir buscant. Forta, com a bona basconavarresa, li costa parlar de mossèn Pau sense que se li humitegin els ulls. «Va ser molt valent; admiro sobretot la seva fortalesa d’esperit», diu la Lolita al recordar com va protegir a l’església els treballadors portuaris en les assemblees del tardofranquisme.

Notícies relacionades

Els amos de l’Apolo, una de les opcions a les nits del Fòrum

Un home mort i diversos ferits greus durant la revetlla

La Lolita el portava als metges, li rentava i planxava la roba i li tallava els cabells a canvi d’un plat de menjar, del que ella mateixa cuinava, per a ella i per al seu marit. El cuidava a ell i a mossèn Antoni Oriol, que va assumir el carisma de Pau Caldés i va acceptar que es quedés a la parròquia de Sant Miquel després de jubilar-se, fins que, al seu torn, li va tocar a ell l’hora de retirar-se. Dijous a la nit, la missa del Gall l’oficiarà el nou rector, Miquel Álvarez, amb unes paraules en record de mossèn Pau.

Ha mort un home bo.