Betum màgic a la plaça Reial

Fructuós Canonge untava una torrada amb betum i se la menjava. Va ser, possiblement, la millor manera d’acostar els dos oficis de la seva vida: enllustrador i mag. El betum era betum de veritat, del d'enllustrar sabates, però en algun moment de la cerimònia les seves grans i habilíssimes mans feien el canvi. El cas és que Fructuós Canonge Francesch (1824-1890) no va morir enverinat, però sí pobre i lluny dels seus dies de glòria amb què va travessar el segle XIX barceloní i mundial, convertit en un ciutadà il·lustre i en un as de la prestidigitació.

 Ara vénen al rescat de la seva figura tant el Mag Lari, que l’incorpora com un dels personatges del seu espectacle Ozom, i la Fundació Setba, que ha organitzat a la seva seu de la plaça Reial, 10, una exposició amb un punt de partida curiós. Fa uns anys –explica Cristina Sampere, la comissària–, durant les obres de l’Hotel DO, en una cantonada de la plaça, un treballador va trobar en un soterrani una vella cadira d’enllustrador i unes caixes amb estris. També hi havia uns draps, però desgraciadament els va llençar.

LA CADIRA ERA UNA RELÍQUIA 

Va resultar que la cadira era una relíquia, l’havia utilitzat Canonge, un pioner de l’ofici a Barcelona. El moble ha sigut restaurat delicadament, fins i tot s’hi aprecien les esquerdes causades per l’erosió dels milers de peus que s’hi van anar posant (a les dones els donaven una revista per cobrir-se els genolls i atendre al decòrum), i ocupa el centre de l’exposició. A més, diversos poemes visuals de Joan Brossa vinculats a la màgia i obres d’artistes contemporanis al·lusives a l’il·lusionisme completen l’oferta a la galeria dels set balcons.

Carregat amb la sevà càmera de fotos ha vingut a veure l’exposició Emilio Giménez Canonge, descendent de Fructuós («el meu avi era nebot seu») i privilegiat coneixedor de la seva història. Com que no va tenir fills, quan es va embarcar formalment en la màgia, que el va portar de viatge per tot el món, va deixar el negoci a Joan Canonge Balcells, l’esmentat nebot. «Guardeu-me un raspall per si de cas», es veu que li va dir, encara insegur de les seves opcions d’èxit amb els jocs de mans, revela Giménez.

Però sí que va triomfar, sí. El Paraguai, l’Argentina, França… El seu passaport va començar a col·leccionar segells al mateix ritme que se li omplia la pitrera de condecoracions. Perquè si el Màgic Andreu es penja les seves pròpies medalles és perquè així ret homenatge al mestre Canonge. És una llàstima, lamenta Sampere, que l’actual propietari de les distincions no les hagi cedit per a l’exposició. Hi ha una foto que en dóna fe, en què apareix Fructuós Canonge amb gest solemne i lluint ufanós les medalles que li va concedir la reialesa, especialment la sobirana Isabel II, que n’era fan.

CONDECORACIONS REIALS 

El propietari de les condecoracions és l’antiquari Ferrando Selvaggio. Algun avantpassat seu, suposen Sampere i Giménez, les devia comprar al mag quan la seva economia va començar a decaure. Hi va influir que no era precisament un home estalviador. En els seus temps com a enllustrador, Fructuós Canonge ja era generós, perquè ajudava els nois del barri, els ensenyava l’ofici perquè tinguessin manera de guanyar-se el pa. I quan va ser ric i famós «es desprenia dels diners per donar-los als pobres», afegeix el seu parent.

Notícies relacionades

Judith Mascó es reinventa

Europa es defensa a les seves ciutats

Home d’elevada estatura, «amant de la natació» (diu Giménez) i «de caràcter encantador» (afegeix Sampere), havia sigut un manyà molt hàbil i es fabricava els ginys necessaris per assegurar l’èxit dels seus trucs. Se’l considera un precursor de la màgia moderna gràcies al seu enginy i les seves velocíssimes mans, que el van convertir en un expert amb les cartes. No va trigar a ser considerat el Merlí espanyol i, ja s’ha dit, favorit de la reialesa, tot i ser republicà. «I no es tallava en les crítiques a la monarquia», afirma la comissària. En certa ocasió, en una actuació per al rei Amadeu de Savoia, va dir, mirant cap a un barret de copa que tenia al davant: «Trauré d’aquí el que vol el poble». I del barret en va sortir una barra de pa.

Ara només queda un enllustrador al barri. A vegades es col·loca a la plaça Reial, d’altres deambula per la Rambla. Té poca feina. Maleït món, tan ple de vambes.