Tanca l'únic cine de cites homosexuals de Barcelona

L'Arenas Cine Gay va abaixar ahir a la nit la persiana de forma definitiva. No és un cine més que tanca per la crisi del sector. El seu cas és diferent. És una defunció per raons urbanístiques. Fa anys que la sala està al mig del que l'Ajuntament de Barcelona pretén que un dia sigui la prolongació del carrer de la Diputació fins al de Creu Coberta i, més endavant, fins a la Gran Via.

La plaça d'Espanya és un nus viari sempre a un pas de la congestió. Obrir pas a Diputació a cop de piqueta alleujarà la situació, sostenen els responsables de Via Pública, com ja ho va fer temps enrere l'obertura del carrer de Consell de Cent fins a Hostafrancs. El preu a pagar és, en aquest cas, la desaparició d'un cine raríssim, tan conegut en determinats cercles d'ambient gai que ni tan sols era necessari que la seva programació fos lúbrica i homosexual.

En pantalla es va projectar ahir, com durant els últims dies, Secretos cantados, a la qual les crítiques no van tractar gaire bé, i Mi hermano es hijo único, una producció franco-italiana que algun premi va rebre. Però, en realitat, com sempre, això no era gaire important. L'Arenas Cine Gay s'havia transformat aquests últims anys en un territori de furtivisme sexual. El bar, els lavabos i els passadissos eren, segons les fonts consultades, un anar i venir constant a la recerca de trobades sexuals. A les hemeroteques és possible trobar l'aïrada carta al director d'alguna dona que tenia interès en la pel·lícula anunciada i que s'havia endut la sorpresa que a les taquilles se l'informava que no era benvinguda. El que se li pretenia estalviar era, sembla, un ambient bastant sòrdid i, segons com es miri, una recreació anacrònica de quan els primers cines X, cap als anys 80, eren uns dels pocs llocs de trobada discreta per a homosexuals.

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

El cas de l'Arenas Cine Gay havia traspassat fronteres. A les revistes internacionals d'ambient era ocasionalment citat i no queda clar si recomanat. En aquesta mena de publicacions, Barcelona passa, merescudament, per ser una de les capitals mundials de la tolerància. El fet curiós és que aquest cine, amb aquest aire de clandestinitat, representava una mena de ficció retro. Potser aquesta era la clau del seu èxit.

ESPLENDOR / Una altra qüestió molt diferent és si ahir realment es va firmar l'acta de defunció de l'històric Arenas o si aquest funeral es va celebrar en realitat el 2003. El cine original tenia l'entrada pel número 22 del carrer de Creu Coberta. Allà va obrir les seves portes el 25 de desembre de 1928, amb tota la pompa, amb un programa triple i amb una sala inusual avui dia, d'unes 1.500 butaques. Va tenir uns inicis esplendorosos. El 1929 s'hi va representar fins i tot òpera a càrrec d'una companyia parisenca. El 1943 va passar a formar part del grup Balañá, però als anys 70 va començar a caure en una cosa que alguns podran considerar una certa decadència, perquè ja no era sala d'estrenes, sinó de reposicions i si eren pujades de to millor. Un incendi el va afectar als anys 90. El 2003 va perdre la seva adreça postal de Creu Coberta i va renéixer, amb una sala de 325 butaques, al carrer de Tarragona, 5-7.