L'altre jo de Bigas Luna

Té tot el sentit que l'obra artística de Bigas Luna, cognoms d'un il·lustre del cinema espanyol que va relegar aviat el José Juan de la pila baptismal, s'exhibeixi a Can Framis. L'esplèndid espai del Poblenou forma part de la Fundació Antoni Vila Casas, un altre barceloní egregi; allò que es diu un prohom de la ciutat, amb la Creu de Sant Jordi a la solapa. Farmacèutic de professió, va fer fortuna els anys 80 amb el Tepazepan, un ansiolític i antidepressiu que va desenvolupar i li va permetre guanyar prou diners per donar vida pròpia al seu altre jo, el filantrop (no li diguin mecenes, no el convenç). Quan estava en actiu al capdavant de Prodesfarma, després fusionada amb Almirall, a l'arribar Nadal Vila Casas no regalava mai als seus directius botelleria selecta ni torró del bo, sinó alguna litografia. Era qüestió de temps que dues persones refinades, cada una a la seva manera, es trobessin en algun punt.

Al pati de Can Framis dóna el bon dia una enorme i intrigant escultura de ferro de Jaume Plensa. A l'interior, l'exposició Bigas Luna. Més de Bigas i més de Luna (fins al 20 de desembre) segurament diu molt de la creativitat del cineasta mort fa dos anys, tan subtil com orgànic, obsés i llibertí. També aquests dies, al Festival de Sitges, s'estrenarà la seva obra inacabada -Segon origen, basada en el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo- el testimoni de la qual va recollir com a realitzador Carles Porta i en la qual ni tan sols el Camp Nou se salva de l'apocalipsi. Així que Bigas o «el Bigas», com el coneixia tothom, incloses la seva dona i les seves tres filles, torna a estar entre nos-altres.

Lones al sol

Celia Orós va conviure amb ell durant 32 anys. Ningú com ella va conèixer els rituals del Bigas pintor, un antecessor de l'home que més tard traslladaria al cinema les imatges que li passaven pel cap. Les Cares de l'ànima, per exemple. «En aquelles estones d'abans d'anar a dormir, després de sopar, esbossava uns traços. Després els acabava». En hotels o en trens, rara vegada trobaríem hores mortes en ell. L'hort de la seva finca a Tarragona era una part del laboratori. Hi estenia grans lones i les deixava durant mesos, sota la pluja, el sol i el pas de la fullaraca i les petites criatures de la naturalesa. Com un agricultor, després de la sembra recollia la tela i, amb el que la terra i els elements li haguessin deixat, treballava l'obra a l'estudi. «La natura s'ha convertit en la meva millor col·laboradora», deia. Les pàgines dels seus guions, esquitxades de notes i figures gargotejades, també delaten un dibuixant compulsiu.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

«Un creador ha de ser dur com una pedra i sensible com una flor». La dualitat, un altre dels seus termes favorits. En el seu ideal, la teta i la lluna eren la terrenalitat i el romanticisme. Traslladava la luxúria al fet quotidià de menjar, i apreciava com podia arribar a ser de sexi -per excepcionalment rara- una paella al punt. Potser s'hauria sentit incòmode amb els telenotícies d'avui, havent dit més d'una vegada que detestava les banderes i que el patriotisme li semblava una de les pitjors calamitats de l'ésser humà.

La faceta d'artista no era precisament una de les desconegudes de Bigas, però en les seves biografies sempre hi haurà primer el director erotòman i voyeur, el gran enaltidor dels pits turgents dels quals raja llet i dels culs hipnòticament rotunds que fan perdre el judici a homes dissortats. «Tenir gelosia és un acte de cortesia envers la teva parella», diu Celia Orós que deia Bigas, i hi està d'acord. El seu marit sempre anava a la recerca d'un raig de lascívia per a les seves pel·lícules. «A mi no em va semblar mai malament. Al contrari. M'encantava». Això també era un art.