Fugits del Pakistan per déu

«Som del Pakistan, però Espanya és la nostra segona casa», declara amb orgull manifest Kamran Abdullah. Ja fa 11 anys que el refugiat va fugir de Faisalabad, una gran ciutat del centre del país musulmà, perquè és cristià. ¿Què buscava a Espanya? «Millorar la meva vida», contesta sense vacil·lar i amb un somriure l'home, de 36 anys.

I no era gaire difícil aconseguir-ho, segons el que explica. «No hi ha seguretat. Matar qualsevol persona és molt fàcil allà», afirma Kamran. Sobretot un catòlic: «No ens respecten. Pensen que com que som cristians, treballem per a països cristians», explica. Un any després de la seva sortida, el 2005, la família del seu germà gran, Mumtaz, va ser víctima d'aquesta situació. El seu fill, que només tenia quatre anys en aquell temps, va ser «segrestat per un grup d'islamistes quan era a la seva escola», recorda Mumtaz, de 54 anys. Amb la seva parròquia i la policia, van aconseguir recuperar el nen, però el drama va convèncer Mumtaz que la seva família i ell s'havien de reunir amb el seu germà a Espanya.

Va aconseguir el visat el 2006, però la seva dona, les seves filles i el seu fill no van poder venir fins al 2010. «Allà, la gent pensa que perquè som cristians, és fàcil aconseguir un permís per a un país cristià. En realitat, no ho és», narra Kamran. «A l'Ambaixada d'Espanya a Islamabad tant li fa que tinguis problemes per ser cristià», afegeix.

Quan van aconseguir venir, el Servei d'Atenció als Immigrants, Estrangers i Refugiats (SAIER) de l'Ajuntament de Barcelona, amb el qual col·labora la Creu Roja, els va atendre. En particular, els va ajudar amb la petició d'asil, que van obtenir.

Ajuda mútua per integrar-se

Ara, tots viuen junts a Santa Coloma de Gramenet. El germà, de 30 i pocs anys, treballa en un hotel i, fins fa poc, Mumtaz ho feia en restauració. «El seu contracte es va acabar fa poc temps i està buscant feina», aclareix Kamran.

Quan va arribar a Barcelona, trobar feina no era fàcil per a Mumtaz, que no parlava gens ni mica de castellà. Però gràcies a amics pakistanesos del seu germà va trobar una col·locació al cap d'una setmana. Des d'aquell moment, ha treballat en diverses empreses de restauració.

Els seus quatre fills, que estudien aquí des de fa nou anys, no tenen els problemes que té el pare amb l'idioma. «La meva filla petita, de nou anys, parla perfectament espanyol», diu amb orgull.

Els dos homes s'han integrat bé. «La gent és molt col·laboradora. Quan hi ha festes religioses, altres pakistanesos i fins i tot musulmans d'altres països ens conviden, i nosaltres els convidem per Nadal o Pasqua», explica el germà petit. Una cosa inimaginable al Pakistan. «Allà, sempre hi ha problemes amb les minories», certifica.

Notícies relacionades

La Casa Bloc de Sant Andreu albergarà els primers refugiats

Trobats tres refugiats sirians dins d'un camió frigorífic a Hernani

Per això i per la inseguretat, estan decidits a no tornar-hi mai. «Abans, un cristià podia treballar a qualsevol lloc, però ara, els musulmans tenen prioritat per als llocs de treball», explica Kamran. I la discriminació s'insinua en el més nimi. «La gent diu que si un cristià ha menjat del seu plat, no hi pot tornar a menjar». No obstant, la situació millora. «Les persones educades ja no tenen tants prejudicis», destaca.

«Aquí som feliços», diu amb un somriure Kamran. L'únic que els preocupa són els seus familiars que encara són al Pakistan. «Van haver de canviar de casa per seguretat, i per contactar-hi, ho hem de fer a través de la parròquia. Ni tan sols sabem on són», explica amb angoixa Mumtaz.