La gran oblidada demana pas

Fins i tot les grans ciutats, amb prou atractiu per convocar cada any milions de visitants, tenen els seus estrips i descosits. La Barcelona gòtico-modernista, la vella Rosa de Foc a la vegada que devota gaudiniana, amb la Rambla o el passeig de Gràcia, mostra, com les paradisíaques cales solitàries, esculls trencadors, avingudes de façanes i pantalles que oculten barris centenaris.

Molts lectors ja deuen haver endevinat l’al·lusió a la Meridiana, una artèria important on mai va passar res, una avinguda sense classe ni pedigrí, però imprescindible en la vida de barcelonins i forans. ¿Sense pedigrí? Sí, és una avinguda nova, impersonal, on encara s’edifica. La que va ser, fins al 1900, la Gran Via Meridiana, neix a Ciutat Vella, a la Ciutadella. Ildefons Cerdà, el 1859, va voler que coincidís amb un meridià terrestre, críptic homenatge al mesurament que el 1791 es va efectuar de l’arc corresponent entre Dunkerque i Barcelona, per definir el metre com a unitat de mesura, en la deumilionèsima part.

El gran centre que no va ser

La Meridiana té, fins a la plaça de les Glòries, un aire de capital moderna. L’avinguda, amb tramvia i edificis com el Teatre Nacional de Catalunya, de Ricard Bofill, o l’Auditori, de Rafael Moneo, amb escola i museu de la música, és martiri de vianants amb agorafòbia. El respecte que imposa el primer gran tanatori de la ciutat alterna amb el toc alegre de la degana xurreria del pont de Marina –que hi ha gent a qui evoca matinades d’anar a dormir tard una mica gamberretes– i el ferrocarril, que s’uneix per sempre a l’avinguda, que aquí separa Sant Martí i l’Eixample.

Cerdà pretenia que la gran confluència de les tres avingudes més llargues fos un dels centres de la ciutat: Diagonal, Gran Via i Meridiana conflueixen a la plaça de les Glòries Catalanes, que va ser dissenyada a escala còsmica, no pas humana, i els ciutadans li van girar l’esquena. Hi van arribar, el 1928, els Encants en l’enèsima peregrinació al llarg de set segles, obligats a canviar d’ubicació pel creixement de la ciutat. I s’hi van quedar 80 anys, fins que el 2013 van trobar refugi, a l’ombra de la torre Agbar (Jean Nouvel, 2005), sota una immensa pèrgola obra de l’equip B720, de Fermín Vázquez.

Darrere de la plaça de les Glòries va arrencar una tímida rambla, i no va progressar més enllà del carrer d’Aragó. Fins a Navas de Tolosa, la Meridiana, lleugerament ascendent, pertany a Sant Martí i el tren ja hi passava abans d’edificar-s’hi les cases. El Clot va créixer quan, el 1870, el canonge Rodó i l’Ajuntament de Sant Martí van decidir deixar el Fondal, a tocar del camí de la Verneda, i traslladar la parròquia i el consistori. Els del Poblenou ho van veure malament; anys després dirimien rivalitat a través del futbol amb el Júpiter i el Martinenc.

El 1877, Alex Soujol va inaugurar un tramvia a vapor entre el Portal Nou, on s’alçaria l’Arc de Triomf, i Sant Andreu de Palomar. El tramvia travessava la via del tren en un pas a nivell al Clot. El març del 1894, una distracció del guardabarrera va ocasionar un xoc de tren i tramvia, i hi va morir un noi. El 1902 el tramvia va passar a ser elèctric, però la història es va repetir. Per una altra distracció del guardabarrera, el març del 1918, el tren de Manresa, que anava amb més d’una hora de retard, va xocar contra el tramvia i va provocar tres morts i nombrosos ferits. Un altre pas a nivell, més efímer, es va situar al carrer de Garcilaso, amb el tramvia d’Horta a la Sagrera.

El tren passava alegrement per la Meridiana i quan arribava la festa major de Sant Martí muntaven les atraccions al mig del carrer, i el públic travessava una vegada i una altra les vies per desplaçar-se per la fira. El 1932, la Generalitat va realitzar el pla d’enllaços ferroviaris de Barcelona, que preveia que el tren de la Meridiana circulés per un túnel subterrani. I en això estaven quan va arribar la guerra i el carrer va rebre el nom d’avinguda de l’URSS.

Amb els primers bombardejos, els túnels ja construïts van servir de refugi. Estanislau Torres escriu que una tarda era amb els seus pares al cine Meridiana quan l’alarma d’atac aeri els va portar a refugiar-se al túnel: li va sorprendre que alguns veïns s’hi havien instal·lat de manera estable, amb llits, matalassos i fogons. Al cap de poc, davant la insalubritat, l’aparició de rates i altres inconvenients, l’ajuntament va desallotjar el refugi i només hi va permetre l’accés en moments de perill.

Menys sort van tenir alguns espectadors del Cinema Imperial, La Barraca, on avui s’ubica el Centre Cívic de La Sagrera, que el diumenge 3 d’octubre de 1937 a la tarda, al voltant de les set, i sent ja negra nit, van sentir l’alarma de bombardeig i es van anar a aixoplugar al refugi antiaeri 804, construït aprofitant la rasa del túnel del tren i lleugerament habilitat per a aquest objectiu.

Plovia a bots i barrals. Va ser un bombardeig marítim. I els infeliços que van arribar al refugi, al costat del carrer de Martí Molins, aviat es van adonar que les aigües anaven inundant el refugi: la riera d’Horta s’havia desbordat i omplia el túnel. Els accessos, de fang, van ser una relliscosa trampa mortal. Ofegats entre l’aigua i el fang de les parets ensorrades van morir 13 persones. Van anar apareixent de mica en mica, dia a dia, amb penoses escenes de bombers treballant fins que, als 19 dies de l’infortuni, van trobar l’última de les víctimes: Josep Orihuela Pascual, de 13 anys. El 1939, el governador va prohibir un funeral per aquelles víctimes: eren rojos.

Tornant al Clot, no fa gaires anys que hi havia cases de planta baixa, o edificis singulars, com la Casa dels Miralls. A la confluència de la Meridiana amb el carrer de Rogent i Aragó, hi ha la Coctelera del Clot, un edifici centenari que havia sigut el bar la Parra, lloc de tertúlia del veí Buenaventura Durruti, ja que el Clot, Camp de l’Arpa i la Sagrera eren feu de la CNT.

Veïns contra les tanques

El cine Meridiana ha desaparegut. Hi queda la Societat Pajaril la Primitiva. Els ocellaires d’aquesta zona, en especial els de Sant Andreu i la Sagrera, celebraven els certàmens de cant més prestigiosos, amb cercavila, banda de música i participants de comarques llunyanes. El dramaturg andreuenc Ignasi Iglésias va escriure l’obra de teatre La festa dels ocells.

Des de Navas de Tolosa fins a Fabra i Puig, la Meridiana travessa el districte de Sant Andreu. Fins a Felip II és el barri de Navas, reconegut fa relativament poc temps, ja que formava part de la Sagrera. La caserna de la Guàrdia Civil s’hi va instal·lar el 1928. Avui desapareguda, al seu lloc hi ha equipaments i un centre cívic on la sala d’actes porta el nom de Juan Fructuoso, que va morir en l’explosió d’un cotxe bomba d’ETA a la Meridiana amb Biscaia i Josep Esti-

vill el 2 d’abril de 1987.

El metro arribava fins a Marina. A partir del juny del 1951 va arribar al Clot, i a Navas, el 26 de gener de 1953, aniversari de l’entrada franquista a la ciutat. Autoritats, benedicció, discurs, vi espanyol i la porta tancada fins al 10 de maig, quan va entrar en funcionament la línia. Es va aprofitar que era més llarga per apujar el preu.

L’estació hauria pogut dir-se Biscaia, grafia de l’època, o Espronceda, noms dels carrers d’accés, però una per nacionalisme i l’altra per ser un poeta revolucionari, es va creure més adient Navas de Tolosa, batalla del 1212, on van combatre junts els reis peninsulars cristians, menys Alfons de Lleó, enemistat amb el seu homònim castellà.

La plaça de Ferran Reyes només té una casa amb numeració pròpia, l’església de Sant Joan Bosco, dels salesians, que entre el 1948 i el 1974 va estar en locals provisionals del carrer de Biscaia fins que es va construir l’actual i dinàmica parròquia que és motor del barri. Fernando Reyes era l’enginyer que va projectar la línia 1 del metro (per sota de la seva plaça hi passen el tren i les línies 1 i 5). El 2010, amb el pretext de pal·liar la falta de noms femenins en el nomenclàtor, es va anomenar el costat mar de la plaça Jardins María Soteras Mauri, primera barcelonina advocada.

A la plaça hi queda el bar El Puente, que recorda els ponts de quan la Meridiana, el 1969, al ser connectada amb l’autopista, es va convertir en via ràpida, amb només mitja dotzena de semàfors per on travessar els vianants o incorporar-s’hi els vehicles. L’accessibilitat per a vianants es completava amb un pas subterrani i tres ponts, cap adaptat a persones amb mobilitat reduïda. Tenia dos carrils laterals a cada costat, i tres de centrals en cada direcció, separats per una vorada. Va ser llavors quan es van instal·lar, entre els laterals i la via central, dues tanques que feien impossible el pas. Veïns que vivien al davant havien de fer voltes d’un quilòmetre per travessar. I, malgrat el rigor de l’època, alguns van tenir el valor, al principi, d’arrencar tanques a la nit. Aquella monstruositat no va desaparèixer fins a la «pacificació» del trànsit i la construcció del bulevard al final del segle XX.

El metro va arribar a la Sagrera el 26 de gener de 1954, i a Fabra i Puig, quatre mesos després. Abans d’inaugurar cada nova estació, es produïa una eclosió constructora. La Urbanización Meridiana –les casetes baixes– és fruit de l’Obra Sindical del Hogar, de 1944. I, abans de l’arribada del metro, la Caja de Ahorros y Monte de Piedad va construir algunes vivendes a Navas.

Els informatius de trànsit parlen del revolt de Felip II, on es trenca la coincidència amb el meridià, un gir que feia el tren per guanyar altura i que era conegut com l’escorxador. Entre canyes i amb poca visibilitat, era el lloc escollit pels suïcides; estava al costat de la masia de Can Cascante, de la qual sobreviu una palmera centenària. Aquí, el carrer de Vilatrau travessava la Meridiana i descrivia un altre revolt quan arribava a Fabra i Puig.

Antonio de Moragas va construir amb Francesc Ribas, entre 1960 i 1962, els edificis dels números 302 a 312. Per a la Promotora Condal, MBM (Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David McKay) va edificar entre el 1960 i el 1964 La Colmena, premi FAD. 

Els edificis de Meridiano Cero, aixecats a l’antiga fàbrica de Pegaso pels arquitectes Germà Vidal i José Antonio Pazos, van albergar els Almacenes Sears i Hiper Radar, inaugurats l’1 d’octubre de 1975, transformats en Hipercor l’1 de febrer de 1986. Al seu aparcament, el 19 de juny de 1987, ETA va fer explotar el cotxe bomba que va matar 21 persones i que va convertir l’atemptat en el més sagnant a Barcelona: va superar els 20 morts de la bomba del Liceu de 1893.

Per sota de l’Hipercor transcorre la riera d’Horta, que separa Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. A partir d’aquí, el costat muntanya és Nou Barris, i el mar, Sant Andreu, fins al final.

El Canòdrom Meridiana, inaugurat el 23 de desembre de 1963, obra d’Antoni Bonet Castellana i Josep Puig Torné, va ser cau d’apostadors impenitents durant el franquisme, ja que les carreres de llebrers eren de les poques apostes permeses. La infraestructura va morir per falta de rendibilitat el 2005 i avui costa trobar-li un ús i una utilitat satisfactoris.

La rambla de Santa Eulàlia, avui Fabra i Puig –bulevard a Nou Barris, rambla reivindicada i recuperada a Sant Andreu–, algun dia unirà Canyelles amb el Mar. Antic Finisterre urbà, on acabaven el metro i els autobusos i el tren aflorava a la superfície, té l’Estació de Barcelona-Sant Andreu-Arenal. La va inaugurar Franco el 17 d’octubre de 1955 a les cinc de la tarda: va arribar la comitiva en cotxe, va fer els honors a l’estació –que no va estar acabada fins al gener següent– i després van agafar el metro fins a la Sagrera, per inaugurar la subestació elèctrica de la futura línia 5. Va ser un pim-pam: a les sis de la tarda, amb els seus cotxes, ja eren al Club Marítim.

El 13 de juny de 1967 es va obrir el tram fins a la Trinitat, amb la via fèrria coberta i, el 7 de novembre de 1969, prèvia descatalogació de la protegida i tricentenaria Torre del Baró de Pinós i l’enderroc immediat, es va connectar la Meridiana amb l’autopista fins a Granollers.

Lluites veïnals

Els tallers de la Compañía del Norte, després Renfe, van ser traslladats i l’espai lliure, municipal des del 1977 i reivindicat pels veïns, es van convertir el 1990 en el parc de Can Dragó, amb un projecte d’Enric Pericàs, i en zona esportiva pels Jocs del 92. L’equipament sanitari promès no es va fer.

Al costat de Sant Andreu, la Meridiana transcorre encastada entre la caixa de la via del tren i les cases. A la cruïlla amb Ignasi Iglesias, llavors carrer de l’Ordre, es va rodar, el 1961, l’última escena nocturna de Plácido, de Luis García Berlanga; encara es reconeix la casa i al film apareix un terraplè amb els llums dels tallers de la Renfe i l’estació al fons.

El Pont del Dragó al·ludeix a la Masia de Can Dragó. I, una mica més enllà, la subcentral elèctrica va ocasionar una gran alarma una tarda d’agost de 1993, quan es va incendiar i la ciutat va quedar hores sense metro, semàfors i fluid elèctric.

La Meridiana convertida en via ràpida va separar les dues Trinitats –la Vella, una urbanització de 1915 de casetes baixes, convertida en barri perifèric, amb la presó de dones projectada el 1955 i que després va acollir joves– i la Nova, 1.154 pisos construïts a partir de 1954. El nom de Trinitat sorgeix per l’ermita de 1413 que els francesos van volar el 1808. Als seus peus va existir un hospital medieval i, avui dia, una reproducció de l’antiga Creu de Terme de Sant Andreu indica el lloc aproximat de l’última forca jurisdiccional del Consell de Cent, que va donar origen a l’expressió «la quinta forca» com un lloc allunyat.

Durant la guerra de Bòsnia i el setge de Sarajevo, aquesta ciutat es va convertir en el Districte 11. L’últim pont de Barcelona, camí de Bòsnia, es va dir precisament Sarajevo i va unir les dues Trinitats. Avui han crescut més enllà altres ponts, entre Vall-

bona, Torre Baró i Ciutat Meridiana, ja que el terme municipal no acaba aquí, però sí la Meridiana.

Notícies relacionades

Fermín Vázquez: «El valor identitari dels Encants s'ha mantingut»

Ana Coello: «Hi haurà un gran dosser format per les copes dels arbres»

Transformada en una autopista a escassos metres del seu setè quilòmetre de recorregut urbà amb numeració, l’avinguda agonitza. Són el seu portal dos edificis modernistes, de 1915, mig ocults a la vista del viatger, projectats per Pere Falquers, el mateix dels bancs fanal del passeig de Gràcia. Edificis amb estacions de bombament i elevació d’aigua potable, comunicats per un túnel –sota la carretera, l’autopista i el túnel del tren– que passa de la Trinitat Vella a la Nova. Al costat de l’ull del pont de Sarajevo, les blanques i enormes lletres de «Benvinguts a Barcelona» no semblen impressionar alguns automobilistes amb pressa eterna que encara es pensen que els queden set quilòmetres més d’autopista. 

Historiador i periodista. Va ser regidor de Cultura del districte de Sant Andreu.