Fermín Vázquez: «El valor identitari dels Encants s'ha mantingut»

«Abans i tot que Jean Nouvel s'incorporés al projecte, a l'estudi [b720] vam pensar en la creació d'un verdader campanile que fos el marcador de les Glòries, llavors plaça frustrada i inconclusa de l'Eixample de Cerdà, i cruïlla de la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via. Així que aquella vegada la voluntat icònica era sana. En ple impuls del nou tram de la Diagonal i del 22@, Aigües de Barcelona, que no tenia cap necessitat de fer un edifici tan singular, va voler contribuir amb la seva seu corporativa a la construcció emocional de la ciutat.

La torre Agbar representa una altra de les reinvencions de Barcelona. Ha acabat sent un exemple de contemporaneïtat contextualitzada. Al marge del debat de la forma [Nouvel va parlar de guèiser, d'agulla de Montserrat, de torre de la Sagrada Família], funciona com un objecte. Té una superfície contínua, no té arestes ni cares, fa servir el color de manera deshinibida i es pixela per oferir una imatge digitalitzada i a la vegada difusa de la realitat.

Ara el nou propietari [el fons d'inversió Emin Capital] ens ha demanat un projecte de transformació de la torre en un hotel emblemàtic, compatible amb l'estratègia de redistribuir la pressió turística i més accessible als ciutadans. Està previst que al capdamunt s'hi obri un mirador públic».

Notícies relacionades

La gran oblidada demana pas

Ana Coello: «Hi haurà un gran dosser format per les copes dels arbres»

«Mig en broma mig seriosament, acostumo a explicar a col·legues i alumnes que només a Barcelona es podia plantejar un mercat de les puces de disseny. És una ciutat que s'atreveix. Però el desafiament era colossal. El primer problema era elemental: havíem d'idear un mercat de carrer de 17.000 metres quadrats en un solar de 8.000. També havia d'estar situat al límit d'una plaça de les Glòries que seguia sense límits definits, havia de ser un mercat informal situat a la vora d'exemples d'arquitectura del màxim llustre social com el Teatre Nacional de Ricardo Bofill i l'Auditori de Rafael Moneo, i se n'havia de mantenir intacte el centenari valor identitari i emocional.

La part funcional es va resoldre amb la rampa, un espai continu que proporciona l'experiència de caminar pel carrer. I per a la marquesina -¡25 maquetes, en vam fer!-, que havia de ser lleugera, protegir del sol i la pluja i, a la vegada, ser un reclam de primer ordre, vam optar pel mirall, que ofereix una presència mútua de la ciutat al mercat i del mercat a la ciutat. El seu fraccionament i el to daurat, a més, tamisen la realitat. L'esperit de l'antic mercat s'ha mantingut, i jo recordaré sempre el projecte per les interaccions que va suposar amb encantistes i veïns. Vaig ser arquitecte i mediador, i a vegades fins i tot cap de turc».