Shakespeare, els terços i Güell

«Els vitralls del palau són excepcionals, el problema és que amb la magnitud de l'edifici passen desapercebuts, però són espectaculars». Qui ho afirma és Carmen Perella i el palau a què es refereix és ni més ni menys que el Güell, del qual Perella és la responsable. La vehemència a l'hora de defensar-ho ve a tomb perquè entre tant cassetonat, ceràmica, ferro forjat i ebenisteria, els vidres no es veuen o, més ben dit, no es miren. I ve a tomb, també, per un descobriment fet recentment: la resolució de l'enigma que amagava una de les vidrieres principals, la que decora la sala de confiança, la sala que, com el seu nom indica, es reservava per rebre només els més pròxims.

Allà un vidre gravat a l'àcid mostra uns soldats. Estranya temàtica per a un espai en el qual les filles d'Eusebi Güell solien fer petits concerts. Potser unes muses o unes nimfes haurien semblat més en sintonia amb el lloc, però «Gaudí no les solia posar a les seves obres», apunta la historiadora Núria Gil Farré, però després aclareix que «una vidriera de tipus trencadís o abstracte hauria lligat més amb l'arquitectura». Però no. Són soldats. Són soldats vestits i armats a l'estil dels terços espanyols, els militars que servien a les ordres de Carles V i Felip II. A aquesta conclusió va arribar Gil Farré després d'estudiar atentament les figures que hi apareixen. Però això ja era una cosa més o menys sabuda. El que s'havia d'esbrinar era què representaven i per què estaven allà. Una cosa força difícil tenint en compte que es conserva molt poca documentació, gairebé res, de la construcció del palau.

Però la sort, o la tenacitat, es va aliar amb la historiadora, que a més a més de documentar i estudiar els vitralls del palau Güell fa el mateix amb el taller Amigó, l'empresa més important pel que fa a vidrieres a la Barcelona del segle XIX. Seus són els vitralls de Santa Maria del Mar, de la Capella de Santa Àgata, de la catedral i el del vidre a l'àcid del Palau Güell. Gil Farré ho va descobrir mirant les fotografies que del taller Amigó atresora l'artista Paloma Somacarrera. I no només va descobrir que d'allà va sortir la peça, sinó que es va topar amb una altra sorpresa: l'escena conservada només és una part menor del conjunt original. Amb tota la composició al davant només quedava saber què representava i quina pintura o gravat havia servit de model per fer-lo. I aquí la sort va tornar a jugar a favor seu. Gil Farré es va

topar amb la mateixa escena passejant pel Museu Víctor Balaguer. De les parets del centre de Vilanova i la Geltrú penjava Antonio Pérez alliberat pel poble de Saragossa el 1591, un oli de Manuel Ferrán Bayona que normalment està a les reserves del museu però que el dia dels fets lluïa a les sales d'exposició.

Mercenaris alemanys

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El descobriment resol el tema del vitrall però no el perquè de la seva ubicació. Encara que dóna peu a la teoria de l'historiador Josep Casamartina sobre que Gaudí al Palau Güell va adaptar material provinent d'altres edificis de la família com el Palau Fonollar, la casa on Eusebi Güell se'n va anar a viure quan es va casar però de la qual va marxar per desavinences amb els veïns. I de la qual va haver d'emportar-se aquest vitrall i altres, com els dos que representen dos lansquenet, mercenaris alemanys que lluitaven amb els terços, que ara llueixen també al Palau Güell i que Gil Farré creu que estaven amb el d'Antonio Pérez alliberat a la mateixa sala al Palau Fonollar. Però això, de moment, només és una hipòtesi.

Però quan Perella diu que els vitralls del Palau Güell són «meravellosos» i «espectaculars», a més a més dels fins ara citats en té quatre més en ment: els anomenats vitralls shakespearians de l'edifici. Quatre vitralls que representen quatre personatges del bard d'Avon i que per la seva qualitat i factura es pensa que els van portar d'Anglaterra. «Són els únics exemples que hi ha a Catalunya», afirma. Això explica els adjectius.