L'estrany edifici de Bailèn

Amb la decadència que emanen els llocs que van ser i ja no són, i la curiositat que desperta un accés impossible, sobreviu, encaixonat entre dues mitgeres modernes, al número 72 del carrer de Bailèn, una anomalia arquitectònica de la Barcelona actual: una construcció amb un frontis que s'assembla al d'un temple clàssic, amb amples escales, columnata coríntia i frontó triangular amb grifons inclosos. L'edifici va ser al seu dia taller dels germans Masriera i després teatre Studium, i ara, tancat i barrat, llangueix mentre espera a què es destinarà i sorprèn amb el seu aspecte els transeünts.

Postrar-se davant de la seva façana és veure com els vianants no habituals del barri es pregunten què és i fantasiegen sobre el seu possible origen romà. Uns inicis que no s'han de buscar tan lluny. Encara que es va aixecar a imatge del temple d'August de Barcino, segons uns, o de la Maison Carrée de Nimes, segons uns altres, la seva construcció data de 1884, quan a Barcelona l'arquitectura encara no era modernista i el passat encara inspirava els arquitectes, en aquest cas Josep Vilaseca, autor també de l'Arc de Triomf. Encara que sí que té un component romà: la seva construcció pretenia emular l'estudi que Marià Fortuny tenia al palau de la Via Flaminia de la capital italiana. No en va el creador de Reus -tant en la seva faceta de pintor d'èxit com en el seu vessant de col·leccionista- era l'exemple a seguir pels pintors que van decidir aixecar l'edifici com a taller estudi.

Aquests eren Josep i Francesc Masriera, propietaris, juntament amb el seu germà Frederic, de la famosa joieria homònima. Tots tres pertanyien a l'alta burgesia de l'època i tots tres tenien un vessant artístic. A Frederic li va agafar per les arts decoratives. I a Francesc i Josep, per la pintura de gènere, i per pintar-la van crear el seu propi temple de l'art. Un estudi taller on poder treballar, exposar i acollir la seva magnífica i eclèctica col·lecció. La inauguració va ser l'abril de 1884, quan a l'Eixample els carrers encara no estaven asfaltats i el nou temple es podia permetre el luxe de viure a quatre vents. Un acte que va provocar expectació i va recollir la premsa: «Levantado para taller y estudio de artistas tan celebrados hánse allí acopiado objetos raros, preciosos, bellos por modo tal, con gusto tan exquisito y por manera tan singular y artística que al penetrar en aquel santuario de las artes siente uno elevado su espíritu a las regiones ideales de lo bello y lo estético». Els objectes rars i bells van acabar ocupant tot l'edifici i el taller va passar a ser Museu Masriera. Va ser la segona de les moltes vides de l'edifici que encara li quedaven per viure.

La tercera personalitat la va donar a l'edifici el joier modernista Lluís Masriera, el 1932, quan després de l'èxit de la seva companyia de teatre amateur, Belluguet, va decidir construir el teatre Studium en el que havia sigut el taller estudi. Una sala amb capacitat per a 270 persones en què García Lorca va llegir per primera vegada Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Durant la guerra civil el teatre va ser confiscat i després del conflicte va funcionar com a seu del Club Helena.

Encaminat a ser públic

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

La penúltima vida va començar quan va passar a mans, l'any 1951, d'una congregació religiosa. Les monges van mantenir el teatre, que encara sobreviu entre restes clericals. Hi ha les butaques, l'escenari i el blau original de les parets del vestíbul. La resta és un intricat laberint de capelles i saletes fantasmagòriques que les religioses van construir als laterals. No hi queda res de l'antic taller de 1884, però l'Studium també és part de la història d'un edifici que espera, en mans de la Fundació Pere Relats -les  monges l'hi van cedir el 2009- que un canvi al Pla General Metropolità li permeti convertir-se en equipament públic per a la ciutat.

La jugada passa per permetre construir un hotel a la torre Deustche Bank, a canvi la promotora compraria el taller per cedir-lo a l'ajuntament. Si l'operació falla, la Fundació Pere Relats, dedicada a la cura de la gent gran, el vendrà a un particular i el temple de l'art del carrer de Bailèn seguirà tenint les seves portes tancades. Seria una llàstima.