Refugis per a 'indies' adults

Ser indie a partir dels 30 anys pot ser difícil a Barcelona. Els llocs on vas viure moments mítics 10 anys enrere ja no existeixen o estan ocupats per gent que et fa sentir gran. I el pitjor és que la música que sona, sovint, també et fa sentir gran, perquè pot ser la mateixa de 10 o fins i tot 20 anys enrere. Massa nits tenen una banda sonora familiar. Entre els ­horaris limitats de la nit barcelonina -a les 3, els bars tanquen- i les moltes vegades poc estimulant selecció musical, la millor sala possible sembla casa teva o la d'algun amic.

En aquest paisatge francament millorable s'ha rebut amb il·lusió Club Marabú, una nova cita mensual que ocuparà la sala de festes d'aquest nom. Darrere de la festa hi trobem gent de Canada, la productora audiovisual desdoblada en discogràfica, i Drakis Discs, jove segell local. Marabú és, segons definició pròpia, «un club per veure i descobrir aquells artistes i discjòqueis que estan fent música innovadora, construint així l'imaginari del segle XXI».

En el principi va ser l'avorriment, segons confessa Alba Blasi, una de les implicades. «Als 16, 18, anàvem al Razzmatazz. Després et passes a l'Apolo o a La 2, i als 26, 27 arriba un punt en què ja no saps què fer. Feia tres o quatre anys que estàvem així».

Blasi s'encarrega de la comunicació de Canada; Borja Rosal porta temes de contractació en la mateixa empresa. I Aleix Clavera, tercer en aquesta taula, és cofundador de Drakis. Tots tres toquen a Extraperlo, un dels grups més reconeguts de l'underground barceloní. Rosal: «Va ser treure el primer disc d'Extraperlo [Desayuno continental, del 2009] i apagar-se la ciutat». Blasi: «Per culpa del disc, ¿no? [rialles]». Rosal: «La ciutat va entrar en una certa decadència a partir d'aquí. I a partir de la crisi, també».

Blasi, Rosal i Clavera, tots tres de 30 anys, han passat de queixar-se a fer alguna cosa. L'èxit de les festes Nueva Época de Canada, primer a la sala d'aquest nom i després a Sutton (a partir d'aquí encara no se sap), indicava que hi havia fam de propostes nocturnes que se sortissin de la norma. I dijous passat es respirava excitació semblant al primer Club Marabú, amb Andras Fox de reclam principal.

SENSE VENTILACIÓ / La nova aposta intenta recuperar l'esperit de les festes Our Favourite Club, organitzades la dècada passada per Miqui Otero i Daniel R. Caruncho, «on la música era molt protagonista», com diu Clavera. Rosal també cita les festes Relámpago, organitzades per un col·lectiu que incloïa l'artista indie Elsa de Alfonso, d'Elsa de Alfonso y Los Prestigio.

El periodista i escriptor Miqui Otero recorda Our Favourite Club com «una festa entre amics que se'ns va escapar de les mans». Al seu local més utilitzat «no hi havia cap tipus de ventilació: carregàvem un parell de ventiladors i la gent se'ls passava per no asfixiar-se». Entre les fites de l'OFC figura la presentació del primer disc d'El Guincho. Elsa De Alfonso parla de les festes Relámpago amb nostàlgia: «Molaven. Portàvem grups underground però bestials d'estils i llocs diferents i muntàvem karaokes bojos i coses així. Només vam durar un parell d'anys».

Però De Alfonso sap que la nostàlgia és una trampa, igual que la mandra. «Som aturadets i és un tema complex», afirma. «Per un costat ens fan ganduls el clima mediterrani i l'estil cutre que regna en aquest país. I no ajuda viure en l'era de la immediatesa consumista i sota una democràcia lamentable. Tampoc crec que ajudi l'status quo pseudo-cultural català».

Una altra amenaça: la imposició dels limitadors de so, que impedeixen que la música s'apreciï. Les sales a penes inverteixen en so per por, precisament, a la seva possible rotunditat i els problemes legals que se'n puguin derivar. «Ningú inverteix en equip», diu Clavera. «És l' últim que a la gent li passa pel cap».

Notícies relacionades

Puig per ser feliç vol un bar hawaià

Festes imperfectes però amb personalitat

LA MÚSICA IMPORTA / Barcelona no és exactament un desert pel que fa a propostes d'oci nocturn de caràcter alternatiu, exigent amb la banda sonora. Marta Salicrú, cap de redacció de Time Out Barcelona i discjòquei juntament amb Aleix Cabau com a Bonnie & Clyde, considera «il·lusionant» l'aparició de Club Marabú però recorda el paper que tenen des de fa anys «les nits gestionades per l'equip de Nasty Mondays a Apolo; clubs celebrats a Razzmatazz com The Bus, o les sessions de The Boiler i Movin' On, vinculades a l'escena mod».

També Luis Costa (dj, periodista i cap de premsa a Razzmatazz i Miles Away) té «una llarga llista de favorits», encara que molts lligats al circuit purament electrònic, més ben proveït que el del pop i el rock independents. Reconeix que «hi ha un públic melòman i menys clubber que a penes té opció intermèdia per sortir a escoltar novetats en condicions».