L'ametller del poeta

A mig aire de la serra veig un ametller florit». Els versos del poeta de la paraula viva en boca d'un cor infantil guiaven el camí a seguir al centenar llarg de rapsodes que diumenge, desafiant el gèlid matí que lluïa a Barcelona, desfilaven als peus de Collserola fidels a la seva cita anual. I un únic ametller en flor enmig d'un bosc de xiprers indicava a aquests trobadors moderns el punt exacte del cementiri de Sant Gervasi on recitar les composicions, pròpies o alienes, que a manera de missals sostenien a les seves mans: el mausoleu de Joan Maragall, dissenyat pel seu amic el també poeta Josep Pijoan.

El pelegrinatge laic no va respondre a un fet casual o espontani, sinó a una trobada premeditada que té lloc cada segon diumenge del mes de febrer des del 1923, any que uns quants devots de Maragall del grup La Veu i la Penya Solé de Sant Martí de Provençals van accedir d'amagat a la tomba de l'escriptor per plantar-hi un ametller i recordar els seus versos. Llavors, a diferència d'ara, ho van fer «gairebé amb nocturnitat i traïdoria», segons va explicar a Sempronio, el 1974, un dels protagonistes dels fets, i ho van fer perquè «Carles Soldevila va publicar un article en què trobava a faltar un ametller» i ells van decidir «posar remei a aquella absència».

No en va, l'arbre de flor primerenca era un tema recurrent en la poesia i la prosa de Maragall, i va ser protagonista de molts dels seus més preats escrits. «L'ametller té la gosadia de florir enmig de l'hivern, quan encara no ha arribat el bon temps, simbolitza la joventut, les ganes de plantar cara a la mort, i representava per a Maragall la tornada a la vida, l'anunci del bon temps. El bon temps com a metàfora del bé», explicava diumenge Pere Maragall, nét de l'escriptor i mestre de cerimònies.

Però l'ametller que ara custodia la tomba del poeta al cementiri més burgès i amb més bones vistes de la ciutat no és el mateix que es va plantar el 1923, que no va sobreviure a la tradició. Una tradició tan sols interrompuda durant els anys de la guerra civil i que ha tingut moments bons i moments millors. En els bons, els reunits no han sigut gaires, «la família i alguns fidels», recordava Pere Maragall; i en els millors, arran de l'Any Maragall el 2010, s'ha arribat, com diumenge, a sobrepassar el centenar d'assistents i a incloure un cor en la cita. Un èxit que espanta per allò de «perdre la intimitat de la convocatòria», i que ha obligat a posar un micròfon en boca dels rapsodes però que no ha posat fi «a l'aire de família» de l'acte.

La casa de Sant Gervasi

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Així, recollits en pregària al voltant de l'arbre en flor, diumenge passat els assistents van prendre la paraula per recitar. Alguns amb versos nous, com els declamats per Víctor Obiols, que va trencar el gel -gairebé literalment, la temperatura era glacial- amb el seu L'ametller florit de nou, composició creada per a l'ocasió. Després es van sentir Oda infinita, Les minves de gener, Excelsior, Pirinenques, El comte Arnau, La lliçó dels ametllers i molts altres fins a arribar al Cant espiritual, emotivament recitat -l'única que ho va fer de memòria- per la néta gran de Maragall, Roser, i recolzada pel xiuxiueig d'un altre dels seus néts, Pasqual.

Tots poemes els manuscrits dels quals es conserven a la casa de Sant Gervasi on va viure Joan Maragallels dotze últims anys de la seva vida i que ara, a més a més de museu, és arxiu obert al públic. Una casa que guarda la memòria del poeta i en la qual va compondre molts dels seus escrits des d'un despatx amb vistes al jardí: «A casa meva hi hi ha un arbre que floreix a mitj Janer».