Carmen Carballo: "Als restaurants és on roben paraigües"

-Abans, si havies de fer una cosa, la feies. I punt.

Diu Carmen Carballo darrere del taulell, envoltada de paraigües, quan recorda el temps en què es va fer càrrec de la botiga. «Jo vaig acabar el col·legi, i per aquella època la meva mare es va posar malalta. Després va morir i vam dir: 'Bé, ara ¿què fem?', i òbviament havíem de seguir amb la botiga. La vida et porta per on vol. A més, les coses abans eren diferents, no tenies tantes possibilitats, tant on triar». Llavors tenia 18 anys. Avui en té 78, i ha decidit tancar.

-¿Per què?

-¿Per què? Doncs... Tanco perquè va arribar un moment que vaig dir: 'Bé, s'ha acabat, he de tancar'. Prefereixo fer-ho així i no quan per exemple em passi alguna cosa i em vegi obligada a tancar. Arriba un moment a la vida que et planteges: 'Ara què faig'.

-Però, ¿té ganes de tancar?

-No, miri, a mi la veritat em sap greu jubilar-me, jo estic encantada amb el negoci, tinc una clientela molt maca i m'agrada treballar. Això de voler-se jubilar… A la botiga vénen persones de 50 anys amb aquesta història, que estan cansats de treballar, que es volen retirar. Jo no els entenc.

-¿Què pensa fer? Tindrà temps lliure.

-Bé, tinc pensat anar a la universitat, hi ha cursos per a gent gran. I internet, he de posar-me amb internet… No sé ben bé què faré. M'ho he de pensar.

-Aquí diu que la botiga existeix des del 1890.

-Sí, originalment la va fundar el meu avi al carrer de la Corribia, que ja no existeix, just al costat de la catedral. El que passa és que durant la guerra civil va caure una bomba a prop, molt a prop de la botiga, i llavors van dir que tot això ho enderrocarien, així que l'any 41 ens vam traslladar aquí.

-No sembla que la botiga hagi canviat des d'aleshores. Les vitrines, la decoració... Semblen els anys 40.

-És que no ha canviat, té el mateix aspecte de llavors. A part de pintar, d'envernissar… tot està igual. A mi m'encanta com està, i per al que es ven és pràctic.

-La caixa registradora…

-No és tan antiga, deu ser dels 50, més o menys. Abans teníem el taller al darrere, ¿ho sabia?

-¿Un taller? ¿Fabricaven els paraigües?

-És clar. Hi va arribar a haver sis o set persones treballant-hi. I la qualitat no tenia res a veure amb la d'ara. Però un dia van arribar els paraigües xinesos i vam dir: 'Què fem'. I vam tancar el taller, era inevitable, i en lloc de fabricar-los, els vam comprar. Potser m'equivoco, però crec que ja no es fabriquen paraigües a Espanya.

-¿Què és un bon paraigua? ¿Quant hauria de durar un paraigua?

-El bon paraigua el fa la barnilla, perquè és el que sempre es trenca. Amb les barnilles com han de ser, un bon paraigua et pot durar 20 anys. El que passa és que el 75% dels paraigües es perden, és clar.

-Certament. Tothom ha perdut un paraigua.

-Jo no. Jo en tota la meva vida n'he perdut cap. I quan vaig a un restaurant i he de deixar el paraigua a l'entrada, sempre dic: «Aquí deixo el meu paraigua, ¿eh? Com no hi sigui quan surti ja veurà la que s'arma».

-¿Els hi roben?

-Molt. No sap la quantitat de gent que ve a comprar un paraigua perquè l'hi han robat al restaurant. És on els roben. I bastons, també roben molts bastons. Perquè no m'ho ha preguntat, però també sóc coneguda pels bastons.

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

-Estava a punt de fer-ho.

-A mi això em sembla miserable. Robar un bastó. A la meva germana n'hi van robar un al supermercat. Si és que… En fi. Si és que som un país de lladregots.