"Sempre tindré un afecte especial al CE Europa"

Gràcia, el barri bohemi, d'originals comerços, d'artistes, actors i cines en versió original, també té els seus titulars esportius. «En el camp de l'Europa es va jugar el primer partit oficial de bàsquet. Va ser el 1920. Van instal·lar unes cistelles sobre les porteries de futbol. Per tant, a Gràcia hi ha un dels clubs fundadors de la lliga professional de bàsquet, fa gairebé un segle», explica el periodista Àlex Castells (Barcelona, 1976).

Aquest mateix camp de futbol, el del Club Esportiu Europa, i una cistella per jugar a bàsquet al pati veïnal on vivia van ser, precisament, importants vincles amb el barri durant tota la infància del presentador del Telenotícies Cap de Setmana de Televisió de Catalunya.

De la seva vida a to­car del camp de futbol de l'Europa, continuada perquè en l'actualitat també resideix molt a prop seu, el periodista en rescata diverses anècdotes. «Alguns diumenges a la tarda, superant la paret del camp, des d'un punt que ens era més accessible, quan érem nens, alguns amics del barri ens colàvem a veure els partits, que van ser els primers que vaig veure. Aquell va ser el meu primer contacte amb el futbol», afirma Àlex Castells. «Quan et trobaves al carrer algun dels grans jugadors que han passat per l'Europa, que feia vida pel barri, per a mi era tan impactant o més que si m'hagués creuat amb algú del Barça. Eren un mite per a mi els millors jugadors que venien a jugar al barri», assegura Castells. «Jo sento l'Europa més pròxim i meu que el Barça o que l'Espanyol, salvant les distàncies. Sempre li tindré un afecte especial. Per a mi és com el club de la família», confessa el periodista.

La premsa del dilluns

«Els meus horaris de treball, concentrats al cap de setmana, no em permeten venir a veure els partits de l'Europa, però el dilluns, quan llegeixo els diaris, sempre busco els resultats de l'Europa», puntualitza Castells, coautor, juntament amb el també periodista esportiu i comentarista de TV3 Jordi Sunyer, del llibre We are the Catalans (Editorial Cossetània, 2013), que repassa la trajectòria de jugadors, tècnics i directius de futbol catalans fitxats per equips de la Gran Bretanya, i descobreix de passada les poblacions britàniques que els van acollir.

El viatge a altres països és de les poques coses que fan sentir a Àlex Castells que viu a Barcelona. «Si no, jo sóc de Gràcia. A Barcelona em sento veí de Gràcia. És el meu barri de tota la vida i no me n'aniria a viure a cap altre barri de la ciutat. És una llàstima que alguns dels meus amics d'infància se n'hagin hagut d'anar a viure a altres districtes pels alts preus de la vivenda aquí», comenta el presentador. «També el preu dels locals comercials s'ha disparat, és gairebé un luxe poder disposar-ne d'un avui dia», diu.

«Pel meu gust, al barri de Gràcia només li falten un parell de coses, encara que crec que totes dues són un mal endèmic de tota la ciutat: més neteja i solucions per a la mobilitat. Fer compatible l'ús del cotxe amb les zones de vianants és un handicap. No hi ha prou pàrquings», considera el veí, un dels que no emigren del barri quan arriba la festa major. «Des de petit l'he viscut intensament, i ho segueixo fent. A més, com que treballo els caps de setmana, els dies de festa entre setmana puc disfrutar dels concerts i les activitats sense problema, i les aprofito molt», diu Castells. «I els amics que se'n van anar a viure fora del barri tornen per a la festa i ens retrobem cada any», afegeix. «Admiro l'afany amb què es prepara la festa major de Gràcia, la gent que, malgrat tot, segueix tirant endavant els preparatius cada any», declara el presentador, fill de mare gallega i pare barceloní, del districte veí del Guinardó.

Delícies de Gràcia

Notícies relacionades

Hisenda ultima una altra pròrroga per a l’oci nocturn del Front Marítim

Barcelona farà un simulacre d’onada de calor de 50 graus

A més de la seva festa major, el veí de Gràcia també destaca del seu barri la creixent especialització de ­botigues de productes d'alimentació selectes, delikatessen, com l'hamburgueseria Rubio Francisco (l'Oreneta, 2). «L'hamburguesa de tòfona que preparen és espectacular», assegura el periodista esportiu, que havia estat jugador de bàsquet.

La seva afició al bàsquet es va iniciar al pati interior que delimitava l'edifici on vivia i altres de pròxims. A partir d'aquelles primeres cistelles, el presentador esportiu va ser jugador federat de bàsquet fins als 19 anys. «De bàsquet, també n'hi ha una gran afició a Gràcia», exposa Castells. «Els Lluïsos de Gràcia (de 1945, i participants des de 1958 en els campionats de la Federació Catalana de Basquetbol) i La Salle de Gràcia (competeixen en campionats escolars i en els de la Federació Catalana) a nivell escolar són molt destacables».