El lladre d'adverbis

La paraula castellana cuatrero (lladre de bestiar) forma part del llenguatge del llunyà oest o dels camps i de les pastures. Segons la Real Academia de la Lengua, el cuatrero és un delinqüent especialitzat en el robatori de quadrúpedes, siguin cavalls o caps de bestiar. Un lladre de bestiar pot estar organitzat per llançar el llaç o el llaç amb boles a les potes del bestiar que es vol emportar a la seva pleta. El lladre de bestiar és un personatge solitari, dels que es passaven la pel·lícula fumant Marlboro fins que el càncer de pulmó els apartava del camí. El lladre de bestiar era un personatge sempre armat, disposat a disparar a l'aire per tal de foragitar els ramats i amb una tendència compulsiva a espantar les vaques amb un gest característic del braç i el barret.

És a dir, que el lladre de bestiar és, sobretot, un personatge estrany del robatori de riqueses mòbils. A les ciutats ja no hi ha lladres de bestiar, perquè ni tan sols queden lladres de cotxes. Però hi ha un lladronici de les paraules, dels acudits i de les frases fetes. És per això que l'altre dia em vaig sentir lladre del pensament del company Espinàs i ara jo em postro davant seu i li dono les gràcies alhora que li demano perdó.

Notícies relacionades

Comprova quants diners tenen els teus veïns i els de tots els barris de Barcelona

Les queixes pel mal estat de les zones per a gossos a Barcelona es dupliquen en dos anys

Era al final de tot del carrer de Casanova fumant-me un petit cigarro dominicà mentre escrivia les quatre notes sense les quals el dia no té sentit, quan vaig veure l'arribada tranquil·la de Josep Maria Espinàs. És un home alt com un signe d'exclamació que sempre va a peu, ja sigui per les muntanyes lleugeres de la seva joventut ja sigui pels camins ocults per la malesa del present. Ens abracem fraternalment i li prego que s'assegui un instant a la mateixa taula. Espinàs ha sortit de casa seva al carrer de Villarroel cantonada Aragó i ara està a punt de culminar el cim de Casanova. L'escriptor peripatètic s'asseu. Em veu amb el cigarro dominicà i es treu de la bossa una de les seves pipes. La carrega i l'encén. Li dic que ja no es veuen gaires fumadors de pipa, i encara menys com aquella, probablement d'arrel de boix, que ara procedeix a encendre sense premsar gaire el tabac, perquè és convenient que la pipa respiri i que no ens obligui a aspirar massa. Em diu: «Estic indignat amb la gent que es fica amb la meva pipa. Em diuen: '¿Encara ets un fumador de pipa?'» És aquest adverbi -encara- el que porta a una reflexió sobre el pas del temps. ¿Quantes coses fem encara? ¿Que potser no hauríem de fer-les perquè el final de la vida se'ns acosta? Espinàs em transmet la seva certesa que sempre hi ha un temps per a tot i que no hi ha temps per als encara. Començar una pregunta amb encara pressuposa que tot té el seu final i que hem de ser prou prudents per no traspassar les fronteres del costum.

¿Encara votes aquests? ¿Encara estimes els que vas dir que estimaries per sempre? Si no hi ha respostes per a aquestes preguntes, ¿per què la gent considera que la nostra relació amb les coses ha de tenir un final? Vivim amb les nostres rutines i les nostres aventures. Ningú li preguntarà a Espinàs els motius pels quals ha decidit pujar pel carrer de Casanova fins a trobar-se amb la taula i el meu puro. Avancem i ens plantegem si realment val la pena continuar com sempre. I mentre Espinàs m'explica la seva animadversió per aquest adverbi malastruc, trec el paper i el bolígraf i em disposo a transcriure els seus arguments, que són aquests. ¿Encara fas de lladre de paraules? Sens dubte no deixaré mai de fer-ho. Perquè la transmissió del pensament no és res més que la nostra capacitat d'oferir-nos, regalar-nos o deixar-nos robar pel bé de la gent.