5 anys sense Rubianes

L'1 de març es compleixen cinc anys de la mort de Pepe Rubianes, actor i monologuista singular que ha deixat una empremta inesborrable en tots aquells que vam tenir la sort de conèixer-lo i disfrutar de la seva particular manera de fer teatre. ¿Cinc anys ja? Sembla que no faci tant de temps. Això passa perquè la velocitat amb què transcorre la vida és vertiginosa, però també perquè als que el vam estimar i admirar ens fa la impressió que el seu record i el ressò de les rialles que provocava no s'ha esvaït. Encara està molt present. Som testimonis de la quantitat de vegades que, sopant amb ell, s'acostava algú per xerrar, comentar algun succés de l'actualitat, compartir una referència al sexe, l'amor o la parella (que juntament amb la política era el seu tema predilecte). I això passava perquè el poble veia en ell algú que formava part de la seva vida, algú que, amb el desvergonyiment del bufó, gosava etzibar-los als poderosos i als intransigents (agrupats segons la seva  terminologia en l'apartat fatxes) les insolències, les burles i les urpades verbals que tots desitjàvem que algú digués.

Ens encarnava amb la seva gràcia i la seva mala llet. I això segueix plenament vigent. Quantes vegades ens deuen haver comentat al llarg d'aquests anys: «Ai, si el Pepe fos aquí, presenciant el lamentable espectacle de la corrupció, els abusos del poder polític i financer, la crueltat despòtica dels que ordenen els desnonaments, l'horror de furtar el dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos». Hi ha un accent desolat en els espectadors que ens hem quedat sense el Pepe: ell hauria posat al seu lloc tota aquesta patuleia de malfactors, xoriços i irresponsables i, a cop de riallada, els hauria fet caure en l'abisme del ridícul d'on no haurien d'haver sortit mai.

Notícies relacionades

Campanya per dedicar un carrer a Rubianes, al diari de dimarts

Un carrer per a Pepe Rubianes a Barcelona

¡Com ens en riuríem d'ells si el Pepe fos aquí! Perquè, a diferència de la immensa majoria d'humoristes del país, de monologuistes de stand-up comedy televisiva que extreuen el seu humor dels costums i els tòpics més suats, el Pepe tenia una mirada extremadament cívica sobre els seus contemporanis. Emetia un judici polític sobre tot el que veia, i opinava sense embuts, amb una força còmica que els déus li havien regalat i que ell oferia sense cap mena d'avarícia, a mans plenes. Ell no suportava els humoristes que es declaraven «apolítics». Creia que ningú té dret a quedar-se còmodament instal·lat fora de la realitat de cada dia i que, qui ho fa, és un ignorant o un cínic.

Amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, la gent d'EL PERIÓDICO vol revifar la demanda popular, que va sorgir arran de la seva mort, de donar el seu nom a un carrer de Barcelona. Un grup d'amics i amigues íntims de Pepe ja vam fer una escenificació d'aquesta demanda quan es complia el primer any de la seva mort, enganxant a sobre dels rètols del carrer de l'Almirall Cervera un adhesiu de la mateixa mida i format amb el nom de Pepe Rubianes, actor galaico-català. Els rètols es van mantenir alguns dies, fins que l'ajuntament els va retirar. Ara, transcorreguts els cinc anys protocol·laris que es demanen per dedicar un carrer a algú, som molts els que ens sumem a la campanya i demanem que l'alcalde Trias faci realitat el que l'alcalde Hereu va prometre al seu moment. Un CARRER DE PEPE RUBIANES faria una Barcelona més simpàtica, més atrevida i més compromesa amb el teatre i els seus mites. A ell ja tant li fa que la seva estimada Barcelona li dediqui o no un carrer. El carrer ens el devem a nosaltres, els que l'admiràvem; els que volem que la nostra ciutat li torni una espurna de l'alegria que ell li va regalar.