A peu de carrer

Pixar a qualsevol cantonada

El lavabo públic de la plaça del Teatre, a sota de l’estàtua de Frederic Soler, ’Pitarra’, ahir.

El lavabo públic de la plaça del Teatre, a sota de l’estàtua de Frederic Soler, ’Pitarra’, ahir. / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
Catalina Gayà
Catalina Gayà

Periodista

ver +

A sota del monument a Pitarra, a la plaça del Teatre, hi ha un urinari públic. Ahir al matí estava tancat, però un cartell indicava que l'obrien des de les dues de la tarda fins a les tres de la matinada els dies laborables i fins a les sis els caps de setmana. Vaig trobar l'estàtua de Frederic Soler esperant la inspiració -les analogies que envolten el dramaturg passen de la ficció a la realitat- i el cartellet de «WC públic» buscant la resposta als avisos que, des de fa setmanes, rebo dels lectors: Barcelona fa pudor d'orins.

Aquestes són unes línies d'un missatge d'un lector: «Creuar la ciutat a les set del matí és veure com la Guàrdia Urbana és el despertador dels que dormen, caminar tapant-se el nas perquè fa pudor d'orins i mirant a terra per la quantitat de merdes que hi ha».

Barcelona és una de les poques ciutats europees on no hi ha una xarxa de lavabos públics de la qual els veïns se sentin orgullosos. Al Regne Unit hi ha fins i tot premis per als millors lavabos públics. Aquí, els últims 20 anys, el debat i procés de tancament dels lavabos històrics ha anat en paral·lel al desenvolupament de la ciutat terrassa. Avui dia, la tipologia de lavabos públics és hetereogènia i el concepte de lavabo públic estable és gairebé inexistent.

La gran majoria estan situats en parcs (104) i en platges (117) i obren durant el dia o segons la temporada. Hi ha algunes cabines repartides per la ciutat (diverses són de pagament) i dos lavabos d'obra i amb vigilància al centre, que tenen un horari. Un és el que hi ha a sota de Pitarra. L'altre, el del carrer dels Àngels. L'ajuntament en comptabilitza més de 1.000 perquè, a la llista, hi inclou biblioteques, mercats, centres cívics...

La realitat és que ni amb les cabines ni amb els lavabos públics sembla que n'hi hagi prou per al dia a dia de la gran bufeta que és Barcelona: més de set milions de turistes, més d'un milió i mig d'habitants i una utilització de l'espai públic intensivament mediterrània.

És Cristóbal Cubero, l'encarregat de la cafeteria Cosmos, qui m'il·lustra en les obertures i tancaments del lavabo públic de la plaça del Teatre: el van tapiar i, després, el van tornar a obrir.

Ho busco a l'hemeroteca: la segona inauguració va ser el juny del 2006, quan van obrir els del carrer dels Àngels. L'any 2012 van tancar els de la plaça d'Urquinaona. Mentre Cristóbal m'explica que Cosmos és una cooperativa de treballadors des de l'any 1988, ens acostem a l'estàtua de Pitarra. Explica que abans hi havia una font, però que la van treure per acabar amb les baralles. Ara, assegura, la Rambla «està més neta, més vigilada». ¿Els voltants? Ell també és dels que travessen la ciutat molt d'hora: pudors, escombraries, llaunes.

Truco a l'ajuntament per esbrinar si hi ha més queixes per orins al carrer i em diuen que aquest any hi ha hagut menys «queixes per consum d'alcohol». Els turistes no són tan pixaners, potser, o els veïns es van cansar de queixar-se.

Sense gens de pudor

3 Últimament als carrers, i no només als del centre, hi ha homes que s'aturen, s'abaixen la cremallera i pixen sense importar-los qui hi ha darrere o la distància entre ells i els que els segueixen. Diumenge, mentre estava pensant en aquest A Peu de Carrer, i sense buscar-ho, va passar dues vegades davant meu. La primera: onze del matí al carrer de la Concòrdia, al Poble-sec. L'home ni tan sols va buscar un contenidor. Un arbre. Alguna cosa. Va pixar en plena paret. Després d'un regany meu en veu alta, em va començar a perseguir -perdó pel periodisme d'aquesta crònica- fins que em vaig refugiar en un bar. L'home, que em disculparan que no entrevistés, portava unes cerveses de més.

Notícies relacionades

No sé quin és el seu cas, és cert, però sí que sé quin és el d'altres homes que veig cada matí als bancs de les places del centre: uns 60 anys, capcots, avergonyits del present, sense saber per on tirar i amb una llauna de cervesa a la mà. Molts no viuen al carrer.

L'home que em va perseguir em va dir cridant: «No tinc diners per anar al bar». L'octubre del 2012, l'ajuntament es plantejava aprovar una ordenança per obligar els bars amb terrassa a permetre l'accés als que volguessin utilitzar el lavabo. Al final, no es va aprovar. La segona trobada, a la Rambla del Raval. Una palmera feia d'urinari a dos homes que pixaven mentre conversaven.