Les portes de Barcelona

La riquesa artística, l'originalitat i el carisma de les portes de Barcelona, sobretot les que llueixen al denominat Quadrat d'Or de l'Eixample, són un capital desconegut, del qual poques ciutats poden presumir. Lluís Duran, director d'art de publicitat especialitzat en disseny gràfic i fotògraf aficionat, el 2005 va començar a dedicar el matí dels diumenges a retratar les entrades singulars de cases distribuïdes per tots els barris de la capital catalana, quan les portes estaven tancades i hi havia menys moviment, motos i contenidors, menys obstacles a l'hora d'enquadrar les més de 150 imatges que il·lustren aquest extraordinari patrimoni urbà a la vista de tots els transeünts.

D'aquesta recerca, neixen el llibre 'Portes de Barcelona', editat per l'ajuntament, i l'exposició homònima que, fins al 13 d'abril, s'exhibeix a la Sala Ciutat, al carreró que envolta el consistori.

Van ser molts els matins i les tardes de caminar i passejar pels barris a la recerca d'aquests tresors que acostumen a passar desapercebuts i interminables tardes als arxius històrics de la ciutat buscant dades. «Aquestes portes són un símbol de la bellesa creativa, de la força de la unió de la feina d'artesans, d'arquitectes, de vidriers, d'ebenistes i de ferrers», argumenta Duran, que compara aquestes obres de ferro i de fustes nobles amb llenços. «Són quadros únics, personals i irrepetibles».

Cap d'igual

Avui és excepcional que es construeixin portals diferenciats i fets a mà. «De totes les que he seleccionat no n'hi ha cap d'igual. Ara es fabriquen en sèrie». Per ell, aquest patrimoni, la majoria procedent del modernisme, s'ha de respectar, mantenir i difondre.

Duran assegura que no hi ha precedents, que ningú abans havia editat un inventari sobre la singularitat d'aquestes portes que tenen al passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i els carrers de Montcada, València, Llúria, Còrsega, Casp, Diputació, Consell de Cent, Gran Via, Diagonal, Ample, Enric Granados i Provença els seus millors exponents. «És un recorregut visual, una preciosa passejada pels carrers de Barcelona», assegura l'autor. Això sí, una mica retocada, maquillada amb el 'photoshop' perquè no es vegin les parets brutes ni els orins de gossos a l'entrada de les solemnes cases de la burgesia barcelonina.

«Són les empremtes de la ciutat inusitada, imperceptible. Excepte algunes excepcions (com els pòrtics d'Horta) el llibre de Duran retrata la ciutat sòlida i pròspera, que estava en vertigionosa transformació des de finals del segle XIX, quan en paraules de l'arquitecte Manuel Guàrdia, 's'estava consumant la progressiva deriva de la centralitat urbanística cap a l'Eixample», assenyala al pròleg del llibre Marià Carbonell, catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, que troba sorprenent «l'escassa» informació que hi ha sobre els mestres artesans que van construir aquestes joies.

Notícies relacionades

Els amos de l’Apolo, una de les opcions a les nits del Fòrum

Un home mort i diversos ferits greus durant la revetlla

L'arquitecte Oriol Bohigas qualifica de «valor inestimable» aquesta col·lecció de fotografies de Duran. «La majoria de portes seleccionades pertanyen a la mateixa època i a un mateix barri, l'Eixample dret», i, segons Bohigas, és possible analitzar les preferències estilístiques de la burgesia que es va instal·lar a l'ara centre de Barcelona a finals del segle XIX i principis del XX. «La majoria de portes sorgeixen d'una confluència estilística que inclou mostres eclèctiques i historicistes fins a academicismes dels anys 20, amb escasses presències noucentistes. Tot això amb la presència de magnífics exemples modernicistes», detalla Bohigas.

Com diu Duran, «les portes són presents a les nostres vides. El llenguatge popular està ple de refranys sobre portes: 'Quan es tanca una porta, se n'obre una altra' o 'més val un veí a la porta que un parent a Mallorca'».