La Badalona que espanta

Badalona no només té un museu romà tan insuficientment conegut com realment recomanable, sinó que a més, si la deessa Fortuna hi posa una mica de part seva, pot convertir-se aviat en un centre de micropelegrinatges cinèfils més o menys com li va passar al número 34 de la rambla de Catalunya, on es van rodar els horrors de la celebradaRec, de Jaume Balagueró. El repte està a les mans de Manolo Hernández i Vicente García, un parell de joves que ja han dirigit curts i que van decidir plantar-li cara a l'atur amb el rodatge d'un llargmetratge gravat gairebé íntegrament al subsòl romà de la ciutat. Serà una pel·lícula de terror. «Hipnòtic», precisen. Creuen, a més a més, haver trobat una fórmula narrativa innovadora, indispensable per posar un peu a la porta de la indústria del cine abans que es tanqui i cridar així l'atenció. De moment prefereixen guardar com una sorpresa aquest cop d'efecte.

La pel·lícula,Domo, està en fase de postproducció, amb l'objectiu que pugui ser estrenada, ja veuran on, abans de final d'any. Enrere queden, per tant, els tres mesos que de nit passaven al Museu de Badalona, entre les restes de la vibrant ciutat que hi va haver en aquell lloc fa 2.000 anys i en companyia de la Venus de Badalona, la catalana més guapa de l'antiguitat, un pèl menuda, és cert, però sens dubte voluptuosa. «Podem recórrer els passadissos del museu amb els ulls tancats. Van ser tres mesos..., ens el sabem de memòria», expliquen alhora.

És una pel·lícula, a més a més, autènticamentmade in Badalona. Hernández i García, en el bon sentit de la paraula, van enredar tot aquell que podien a Badalona per formar un equip d'unes 40 persones, de les quals 18 són actors amb paper a la pel·lícula. La protagonista la interpreta Mireia Grau, una farmacèutica a qui el que li agrada és ser actriu. Però el més singular aquí és el seupartenaire, el mateix museu, ja que Grau dóna vida a la responsable de la neteja nocturna del recinte, una feina que porta a terme en la més absoluta soledat.

L'Ajuntament de Badalona va permetre l'ús nocturn del recinte sense més cost que la presència d'un empleat perquè facilités el rodatge sense que això afectés la col·lecció exposada. Aquesta va ser l'aportació inicialment pactada. N'hi va haver una altra d'inesperada. Marga Abras, historiadora de l'art i treballadora del museu, es va sumar al projecte tambéenredadaper Hernández i García. Té un paper bastant didàctic en el llargmetratge, ja que és la guia del museu en la ficció, una feina no gaire llunyana, és clar, a la seva verdadera professió.

La qüestió és que la parella d'aspirants a cineastes van tenir a la seva disposició un plató extraordinari, però amb el propòsit de rodar una pel·lícula de terror, en principi un gènere mai cultivat en l'antiga Roma. És cert que en llatí es van escriure coses tremebundes. Ovidi, per exemple, va narrar la inconsciència del rei Licaó, que va oferir a Júpiter un dinar de carn humana convençut que no era un déu sinó un impostor, i aquest el va castigar amb la perversa solució de convertir-lo en llop, perquè no fes escarafalls així a les seves debilitats caníbals. És una història certament moltgore, però això no era exactament, en la literatura llatina, terror. Com a gènere és molt més modern, així que Hernández i García van haver de buscar alguna filigrana de guió perquè el museu encaixés en els seus plans. Molt succintament, la protagonista treballa en un inconcret museu edificat sobre les restes de la mansió d'una soprano d'origen alemany ja morta, Morguen Brandt, sota les quals va aparèixer, com a Badalona, una antiga vil·la romana. Asseguren els dos guionistes (Manolo, a més, és el director) que el resultat final no serà una pel·lícula d'ensurts, sinó d'angoixa. «Hipnòtica», insisteixen.

Notícies relacionades

El plató de 'Rec' forma part de la ruta del terror

"Era al carrer i em van obrir la porta"

PRECEDENT / Aquesta, d'altra banda, no és la primera aventura cinematogràfica del Museu de Badalona. El centre cultural ja va ser el mes de març passat el catalitzador indispensable per a la confecció d'un documental dirigit per Maximiliano Viale a partir de les pel·lícules domèstiques rodades pels veïns de la ciutat durant els anys 60 i 70, majoritàriament amb aquelles aleshores molt modernes càmeres de Súper 8. Viale la va titularEl presente perpetuo, i el seu propòsit era comprovar si aquelles gravacions podien considerar-se un bon material arqueològic amb què inter-

pretar el passat. La seva conclusió va ser que no, que era inviable, ja que en aquelles pel·lícules es retratava una permanent felicitat que no s'ajustava a la realitat. Eren cine fantàstic. ComDomo.