Respecte i indagacions

Posats a fer una rehabilitació o reforma d'un edifici, ¿què no donaria un arquitecte per preguntar els detalls de l'obra original al col·lega que, anys enrere, va aixecar la construcció? Aquest és, poc més o menys, el raonament que va portar Ramon Andreu i Núria Canyelles a contactar amb Enric Tous, un dels autors de l'edifici de Banca Catalana que ells, ara, reformaran. El soci de Tous, Josep Maria Fargas, va morir l'abril del 2011. EL PERIÓDICO va acompanyar dimecres passat tots dos tècnics a la seva reunió (la segona) amb el mestre, pròxim als 87 anys, en un lluminós setè pis del carrer de Muntaner, per sobre de l'avinguda Diagonal.

La visita dels arquitectesjovesté un doble vessant. El de cortesia, és clar. Una espècie d'homenatge a un d'aquells homes que van trencar motllos apostant, ja els anys 60, per una cosa que es deia tecnologia i que provocava reaccions de por i rebuig. De fet, en aquelles èpoques l'ambient dels arquitectes es dividia entre els que apostaven per un retorn als orígens, pel que fa a materials i sistemes constructius, i els que preferien la innovació i el risc. Fargas i Tous eren d'aquests. L'ús de l'acer inoxidable, dels murs cortina, és a dir, de la façanapenjada, serien exemples d'ells. També el disseny de l'autobanc, a l'aparcament:«Llavors els cotxes eren més petits, us en deveu haver adonat», els diu Tous als seus col·legues.

El veterà no respon però somriu sorneguerament quan se li qüestiona si el disseny va agradar o no als capistostos del banc. Sí que respon quan, per allò del morbo, se li pregunta si va tractar sobre el tema amb el mateix Jordi Pujol:«Teníem més tracte amb Raimon Carrasco Azemar», respon.

«No sigueu respectuosos»

Atén i es meravella de les explicacions sobre la reforma. La creació d'una segona façana mereix la seva aprovació.«¿Us deu haver costat fer-la, oi?»I Andreu respon que no, que amb l'estructura creada ha resultat fàcil:«L'edifici ens ho ha donat tot fet».

I hi ha un segon motiu per a la visita. L'obsessió d'Andreu i Canyelles«per ser respectuosos»amb l'obra original. Tous decanta la mà i afirma emfàtic: «¡No, no ho sigueu!»I explica que no fa gaire va visitar l'edifici amb l'altre tècnic encara supervivent, el maquetista Joan Altarriba:«No vam reconèixer l'interior de l'edifici»,apunta. No explica el perquè, però és lògic pensar que entre els canvis que s'introdueixen sempre per part de la propietat i els que va portar a terme el BBV quan es va fer càrrec de l'edifici, quan es va quedar Banca Catalana, són poques les coses que es mantenen. Potser per això, com a arqueòlegs, els autors de la reforma busquen pistes, indicis que els ajudin en la seva investigació:«¿De quin color era el sostre originalment?» «Fusta natural»,pregunta un i respon l'altre.

Notícies relacionades

Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

El dia que el Rei va assenyalar Arturo

També reconeix, amb la senzillesa dels grans, que no tot, encara que de to menor, va sortir com estava projectat.«Ens van dir que la xapa de la façana es rovellaria com fa el coure, i que quedaria verd-blau. ¡I fins i tot estic esperant que es rovelli!», assevera.

Tous s'aixeca i mostra una carpeta plena de retalls i fotografies de l'obra. Explica amb emoció i senzillesa. Es burla, guanya distància, fins i tot dels seus gustos de llavors. Per justificar un interiorisme auster -molt actual, per una altra part- apunta:«¡Teníem molta obsessió pel zen!». La conversa deriva cap a altres projectes. Tous mira les fotos de la façana posterior d'un edifici també al passeig de Gràcia, aixeca la mirada i afirma:«Jo m'he divertit molt».