Barcelona condemna el turisme de la guerra civil a la clandestinitat

Berlín té el Museu de la Stasi, que exhibeix de tot, fins i tot aquelles esgarrifoses terrines en què la policia de la RDA guardava peces amb l'olor dels sospitosos per si un dia els seus gossos havien de seguir un rastre. Israel està agitat amb l'exposició que ha organitzat amb el material que el Mossad va utilitzar en l'operació per capturar Adolf Eichmann, com per exemple la xeringa amb què el van mantenir sedat per treure'l dissimuladament de l'Argentina. Del Museu de la Guerra de Londres només se'n pot dir una cosa: s'hi ha d'anar. Barcelona, com sempre a la seva, no té cap museu que retrati els anys en què la ciutat va ser la portada de la premsa de més de mig món. No. No van ser els Jocs Olímpics. Va ser la guerra civil, un ganxo turístic que Barcelona ignora per a alegria i estupefacció de persones com ara Nick Lloyd, un geògraf de Manchester que s'ha reconvertit en un dels poquíssims guies de la ciutat que organitzen rutes per les trepidants històries que van tenir lloc a la capital entre el 1936 i el 1939. Això és, doncs, un relat sobre el que fa Lloyd per guanyar-se la vida i el que no fa Barcelona no se sap ben bé per què.

Uns vuit milions de turistes visiten cada any Barcelona. L'arquitectura lisèrgica d'Antoni Gaudí i el gòtic local de retallar i enganxar són sens dubte les principals atraccions. Però vuit milions són molts milions i, entre ells, com testifica Lloyd, molts vénen a buscar el ressò de les emocions que va viure a la ciutat George Orwell, per exemple.Homenatge a Catalunya, una obra tan extraordinària com molesta, és per a aquests viatgers com qui diu el mapa del tresor.

«Aquesta setmana he tingut un grup de canadencs dimecres, i divendres uns escandinaus», repassa Lloyd. En dates anteriors, una mica de tot. Exbrigadistes internacionals, fills i néts d'exbrigadistes internacionals, holandesos, australians, un parell de vegades albanesos i, ocasionalment, catalans. Lloyd, se li ha de reconèixer, s'ha muntat un bon negoci gràcies a la incapacitat dels catalans de mirar enrere sense barallar-se. Després de 20 anys a la ciutat, ha tret les seves pròpies conclusions. «Barcelona únicament tindrà un museu sobre la guerra civil si totes les parts interessades, que són moltes, accepten que hauran de cedir en els seus punts de vista», sosté. És més o menys el que intenta fer Lloyd cada vegada que rep un grup. Si els visitants arriben fascinats per l'anarquisme que Orwell retrata en les primeres pàgines del llibre («per primera vegada en la meva vida em trobava en una ciutat on la classe treballadora portava les regnes... semblava una ciutat en què les clas-

ses adinerades havien deixat d'existir»), Lloyd subratlla en algun moment del passeig els abusos de l'anticlericalisme.

Només una selecció de les portades que la premsa internacional va dedicar a aquesta qüestió el 1936 ja mereixeria una sala en exclusiva en aquest inexistent museu de la guerra civil.Els rojos crucifiquen les monges, va exagerar en portada el sensacionalistaDaily Mail.

Barcelona, no obstant, prefereix conformar-se de moment només a fer quatre pinzellades al llenç del que va tenir lloc als seus carrers. Es poden visitar un parell de refugis, alguna bateria antiaèria, el Fossar de la Pedrera... Efectivament, en essència només records de la resistència de la ciutat davant el feixisme i molt poc de com la rereguarda va acabar per degenerar en un brutal pandemònium. De fet, el mateix Orwell ha estat víctima d'això molt més enllà del que és imaginable. D'entrada, en vida va tenir seriosos problemes per publicarHomenatge a Catalunyaperquè els editors d'esquerres consideraven que era una obra inconvenient. Quan va morir el 1950 encara no s'havien esgotat els 1.500 exemplars de la primera edició. Després, el llibre va funcionar amb vendes milionàries a tot el món, però a Catalunya no es va publicar la versió sense censures fins... (un breu suspens no està de més aquí en aquest paràgraf)... l'any 2003.

MONUMENT OPINABLE / Encara que sigui només una casualitat, aquest és l'any que Barcelona va demostrar fins on està disposada a arribar en el record del seu passat més recent. No gaire lluny, seria la conclusió vist el monument que es va inaugurar l'abril d'aquell any a la Gran Via en record a les víctimes dels bombardejos que va patir la ciutat durant la guerra. Es titulaEncaix. Està a l'altura de l'interès amb què el Museu d'Història de Catalunya despatxa el capítol dedicat a la guerra civil. Vegeu, visiteu i opineu. Trobareu el breu repàs sobre aquest conflicte bèl·lic com un subapartat dedicat al primer terç del segle XX titulatEls anys elèctrics.

Notícies relacionades

Al costat d'un hotel de luxe, una placa recorda Nin

Un local del carrer de Guifré acull els herois de l'aire

En vista d'aquest panorama, Lloyd i poc més és el que Barcelona ofereix per recordar a peu de carrer aquells novel·lescos però a la vegada reals temps en què l'Hotel Continental donava refugi a «periodistes estrangers, sospitosos polítics de totes les tendències, un aviador nord-americà al servei del govern, diversos agents comunistes -incloent-hi un rus molt gras d'aspecte sinistre, de qui es deia que era un agent de l'OGPU, conegut pel sobrenom de Charlie Chan i que portava al cinturó un revòlver i una petita granada-,

algunes famílies d'espanyols acomodats que semblaven simpatitzar amb els feixistes...» o quan «en una finestra pròxima a la penúltima lletra O de l'enorme rètol de l'Hotel Colón hi havia una metralladora capaç d'escombrar la plaça amb mortífera eficàcia» per caçar els anarquistes durant els convulsos incidents del maig del 1937. Són dos fragments d'Homenatge a Catalunya, sens dubte una mirada parcial de tot el que va passar, però com a mínim una mirada que, des del punt de vista turístic, Barcelona, amb vuit milions de visitants a l'any, es resisteix encara a oferir.