Fotògrafs que ens hi porten

El que és extraordinari és que ells sembla que no hi són. Retraten, reflecteixen la realitat en el seu entorn, moltes vegades crua, dura, perillosa fins i tot. Veus saltant set rebels libis d'un canó per refugiar-se de les bombes que exploten al seu voltant, i ells només tenen ulls per a algun lloc on amagar-se. I els veus perquè davant d'ells hi havia algú que va disparar una càmera. ¿Què va fer el fotògraf en aquell moment? Arrencar a córrer també, segurament, però uns segons després dels rebels, jugant-se una miqueta més la vida que ells, sense estar ni tan sols lluitant per la mateixa llibertat. No va voler perdre aquella imatge, aquella bellesa entre la mort, aquell heroisme entre canonades enmig d'algun desert inhòspit.

Igual que en aquesta instantània, en pràcticament cap de totes les fotos ningú mira a la càmera. Com si el fotògraf no hi fos, com si formés part del paisatge, com si fos un cactus, un vehicle, un granet de sorra, però tan important per ensenyar al món el que estava passant en aquella primavera àrab. Si no ens indignem més pel que està passant a Síria és perquè hi ha molt poques imatges del que s'hi està esdevenint.

Entrada de regal

3Iuri Kozorevés el fotògraf de Moscou que va fer aquestes fotos que acabo de veure al CCCB. Guanyador del premi principal en el certamen Visa pour l'Image de Perpinyà amb la seva sèrie que ens porta des del Iemen fins a Tunísia, des de Líbia fins a Egipte. Fins a finals de maig es poden veure aquí, on a més et donen una entrada de regal per anar a la Filmoteca o al Macba, un tipus de campanya de benvinguda al Raval des dels dos centres d'exposicions a aquesta nova Filmoteca. Els primers van canviar profundament l'entorn de la plaça dels Àngels, un miracle que també s'espera on s'ha instal·lat la Filmoteca, però aquesta part del Raval, a prop de Robadors, sempre ha estat més fotuda, més sòrdida que lapart alta del barri.

Notícies relacionades

L’antic menjador de la Mola reobre com a sala d’exposicions

El zoo tindrà el 2030 un edifici consagrat a explicar l’evolució

VeigKozorev i admiro la valentia d'aquests fotoperiodistes que ens volen ensenyar sempre tot el que passa, sigui on sigui. I veure-ho com si hi fóssim, sense que els retratats ens mirin a la cara. Com a les fotos captades després del tsunami del Japó, també presents al CCCB. Tot i que els fotògrafs japonesos són més distants, recorren més als teleobjectius, des d'helicòpters també. A penes s'acosten a les víctimes; cosa de la seva cultura, suposo.

Coincideixo davant les seves imatges amb dos joves turistes japonesos.«Bad memories», em diuen. Mals records. I em pregunto per què totes les explicacions de les fotos estan només en català i castellà. A l'hora que visito l'exposició, hora de dinar aquí, hi ha unes 20 persones, totes estrangeres. Tots em contesten en anglès, no entenen els nostres dos idiomes. I si les fotos de la primavera àrab i el Japó a penes necessiten textos, parlen sí, les altres dues sèries, d'una dona mutilada a Uganda i del món dels narcos a Mèxic, tenen molta història. ¿Per què no l'expliquem a tots aquests turistes?