125 anys d’orgull periquito

Avui és el dia. Aquest dimarts, 28 d’octubre, l’Espanyol compleix 125 anys, una data simbòlica que omple d’emoció tots els periquitos, aficionats fidels i lleials que han viscut tota mena d’experiències en aquesta longeva història. Tot va començar en aquesta mateixa data de 1900 amb l’anunci fundacional de la Societat Espanyola de Football, publicat al diari Els Esports. Uns quants universitaris, comandats per Ángel Rodríguez, van impulsar l’embrió de l’actual Espanyol com a contraposició als exclusius clubs estrangers que hi havia a la capital catalana. Això va passar a les aules de la Universitat de Barcelona, que avui acollirà la gala final de celebració d’un club que ha viscut èxits i llàgrimes en la seva centenària trajectòria.

PITUS PRAT, EL PRIMER GOL DE LA HISTÒRIA DE LA LLIGA.

L’Espanyol va ser una de les 10 entitats que van inaugurar la primera Lliga de la història el 1929. Del club periquito va ser també el primer gol de la competició: el va marcar Pitus Prat en el triomf contra la Reial Unió d’Irun (3-2). L’estadi de Sarrià va acollir aquell partit, i en les files blanc-i-blaves militava la seva primera gran llegenda: el porter Ricardo Zamora, que també va ser després entrenador. Tot i que en els inicis del club la indumentària va ser groga perquè era el color que va elegir un dels seus primers abonats per confeccionar els uniformes, el 1910 ja es va passar al blanc-i-blau seguint la proposta del soci Eduard Corrons, que es va fixar en els colors del blasó de Roger de Llúria.

LA GOLEJADA MÉS GRAN AL BARÇA: EL 6-0 DE 1951.

En un context actual marcat per l’enorme diferència de pressupost entre l’Espanyol i el Barça, sempre emociona recordar la golejada més gran dels blanc-i-blaus en un derbi. Va passar el 15 d’abril de 1951 i va quedar immortalitzada en el marcador del Xalet de Sarrià: un 6-0 certificat amb gols de Grau (2), Arcas (2), Marcet i Egea.

KUBALA I DI STÉFANO, DOS ASTRES JUNTS.

Dos mites del Barça i del Madrid, Ladislao Kubala i Alfredo Di Stefano, van ser reunits sota el mateix escut a l’Espanyol. Va passar als anys 60, quan els dos cracs van conviure a Sarrià. El geni hongarès va militar en el quadre blanc-i-blau després d’haver-se retirat al Camp Nou i ser fins i tot entrenador del club blaugrana. Es va venjar de la seva destitució tornant a vestir-se de curt a l’altre costat de la Diagonal en la campanya 1963-64. Un any després, va passar a ser tècnic de l’Espanyol i va fitxar Di Stéfano. La Saeta Rubia va disputar dos cursos amb els periquitos, el primer d’aquests a les ordres de Laszy en una coincidència prèvia a la irrupció dels Cinc Delfins (Armas, Marcial, Cayetano Re, Rodilla i José María).

EL DRAMA DE LA UEFA DE LEVERKUSEN EL 1988.

Poques derrotes han dolgut més que la que va patir l’Espanyol en la tràgica nit de Leverkusen de 1988. L’equip de Javier Clemente, que va acabar tercer a la Lliga el 1987, va firmar una aventura estel·lar a la UEFA. A Sarrià van caure el Borussia de Mönchengladbach, el Milan d’Arrigo Sacchi, l’Inter, el Viktovice i el Bruges, amb l’històric gol de Pichi Alonso en la pròrroga. Va vèncer 3-0 el quadre català al belga i va repetir resultat en l’anada de la final contra el Bayer Leverkusen. La glòria era a prop, però tot se’n va anar en orris a Alemanya. Les llàgrimes es van apoderar dels periquitos després d’una tanda de penals letal. La història es repetiria dues dècades després amb la derrota contra el Sevilla a la final de la UEFA de Glasgow del 2007.

L’ADEU A SARRIÀ, UNA DEMOLICIÓ QUE ENCARA FA MAL.

Van ser sols dos segons i 60 centèsimes, però va semblar una eternitat per als periquitos. El 20 de setembre de 1997 es va ensorrar el seu gran temple. A les 17.04 hores d’aquesta trista data es va produir la demolició de l’estadi de Sarrià. Es van utilitzar 72,5 quilos de Goma 2 per causar l’ensorrament d’una instal·lació que sempre es mantindrà al cor dels seguidors blanc-i-blaus. La gestió dels dirigents va causar l’irremeiable final de Can Ràbia, on ara s’ubiquen pisos i jardins. El camp es va vendre per uns 9.500 milions de pessetes i el club va passar a jugar a Montjuïc.

DUES COPES I L’INOBLIDABLE ‘TAMUDAZO’.

Sis dècades feia que l’Espanyol no alçava cap títol fins que va arribar la gran final de la Copa del Rei del 2000 a Mestalla contra l’Atlètic. La cita coincidia amb el centenari del club i l’espera va valer la pena. Per a la història quedarà l’acció del primer gol als tres minuts, firmat pel murri Raúl Tamudo. Criat al barri del Fondo de Santa Coloma, driblant entre senyores grans i utilitzant les cotxeres com a porteries, li va birlar la cartera al meta Toni. Va tractar-se d’un gol mític, tant com el que va deixar sense Lliga els culers l’any 2007: l’inoblidable Tamudazo. Sergio González va posar el 2-0 en la final del 2000 abans que Hasselbaink retallés distàncies. L’Espanyol tornava a convertir-se en campió. Repetiria el 2006 contra el Saragossa (4-1) al Bernabéu.

L’AGÒNIC GOL DE COR QUE VA EVITAR EL DESCENS.

És evident que el patiment està inclòs en l’ADN periquito, però mai es va arribar tan lluny com durant la temporada 2005-06. Un mes després d’alçar la Copa, es va jugar la permanència contra la Reial Societat a Montjuïc. El gol no arribava i la tragèdia s’entreveia fins que Ferran Corominas va evitar el desastre amb un icònic gol en el minut 91 mentre diversos companys ja ploraven el descens a Segona.

NOU TEMPLE A CORNELLÀ DES DEL 2009.

Després de 12 anys vivint de lloguer a la muntanya de Montjuïc, l’Espanyol va tornar a tenir casa pròpia el 2009. El 2 d’agost es va acabar l’exili després de quatre anys d’obres a l’emplaçament de Cornellà-el Prat. El Liverpool va ser el primer rival en un estadi amb capacitat per a 40.000 espectadors catalogat amb quatre estrelles per la UEFA i que acollirà partits en el Mundial del 2030. L’equip de Pochettino va doblegar el de Rafa Benítez (3-0). Luis García va marcar el primer gol de la història del camp i l’israelià Ben Sahar va arrodonir el triomf amb un doblet.

LA TERRIBLE MORT DE JARQUE, L’ETERN CAPITÀ.

Si els periquitos poguessin esborrar un sol dia dels 125 anys d’història és més que possible que l’elecció majoritària fos el 8 d’agost del 2009. Aquella maleïda tarda el cor de Dani Jarque es va aturar mentre parlava per telèfon amb Jessica, la seva parella, que estava embarassada de més de set mesos. La plantilla periquita estava concentrada a Itàlia i el central havia lluït el braçalet de capità en l’estrena de l’RCDE Stadium. Va ser la primera vegada i l’última que ho va fer. Des d’aleshores, els aplaudiments retrunyen en el minut 21 (el dorsal que lluïa Jarque) de cada partit de l’Espanyol a casa.

Notícies relacionades

Ens sobren els motius

El motociclisme, en suspens per Dettwiler

ALAN PACE RELLEVA CHEN I OBRE UNA NOVA ERA.

El 125è aniversari periquito ha coincidit amb un traspàs de poders històric a l’entitat blanc-i-blava. El club es trobava des del 2016 sota el domini xinès de Chen Yansheng i el grup Rastar, un període en el qual es van patir dos descensos i una agitació social preocupant. Era necessari un canvi de rumb i la nova propietat recau ja sobre Alan Pace, el cap de Velocity Sports Partners (VSP), que ha tornat la il·lusió i l’esperança als periquitos.