Dues relíquies sincronitzades

El maig de 1957, els diaris informaven d'uns nous «aparells electrònics per a l'ordenació automàtica del trànsit». Un, «únic al món», permetia dirigir i coordinar els semàfors de fins a 40 cruïlles diferents des d'una emissora central, permetent així, per exemple, dissenyar una d'aquestes «ones verdes» que ara ens permeten, si no hi ha gaire trànsit, recórrer amb poques interrupcions llargs trams de la Gran Via i Aragó. El va presentar en societat, en aquest cas la Cambra de Comerç de Reus, l'inventor del sistema, un enginyer industrial d'aquella població,Gabriel Ferraté, i ja es va anunciar que era molt probable que «se n'instal·laria un de prova en una cruïlla de carrers de Barcelona».

Va ser la Via Laietana la que va estrenar aquest sistema sincronitzat, seguit poc després pel carrer d'Urgell. I és aquí on ara, més de mig segle després, continuen orgullosament, tot i que una mica escorats, pintats i masegats, dos d'aquests semàfors, els únics de Barcelona que estan al centre geomètric d'un encreuament, uns «destorbs» amb els quals de vegades, i sobretot de nit, encara xoca algun cotxe, però que s'ha decidit mantenir com a símbols de l'evolució de la ciutat. Els primers semàfors sempre estaven situats així, acompanyats a vegades per un policia.

Enmig de l'encreuament

3Ferraté,per la seva part, que llavors tenia amb prou feines 25 anys, va deixar després l'empresa EYSSA (Enclavamientos y Señales SA, pionera des de 1948 en l'ordenació del trànsit, tancada el 1978) per estendre els seus coneixements com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya i fundador i rector de la Universitat Oberta de Catalunya.

Em venien a la ment aquestes relíquies de vermell, ambar i verd, amb fanal inclòs i encara ben sincronitzades entre elles, a les cruïlles d'Urgell

Notícies relacionades

L’AMB licitarà per 800 milions la concessió d’aigua a vuit ciutats

El Tast a la Rambla avança al maig el seu festival gastronòmic

amb Buenos Aires i Londres al veure ahir en aquest diari una foto de la cruïlla de Gran Via amb passeig de Gràcia amb un semàfor d'aquest tipus, encara que el primer de la ciutat va ser el que es va col·locar l'1 d'agost de 1929 a la intersecció de Balmes amb Provença. Aquestes dades, algunes ja conegudes, les recordaRòmul Brotonsal seu llibreCoses de la vida moderna sobre 58 invents que van transformar Barcelona. I els semàfors, per descomptat, van canviar la ciutat. Segons aquest llibre, en aquell 1957 només hi havia una vintena d'encreuaments regulats per les seves llums; ara, Barcelona té uns 34.000 semàfors.

I parlant d'aquests carrers, Londres i Buenos Aires pertanyen segons el nomenclàtor de Barcelona a la zona de l'Eixample dedicada a «capitals europees». A prop hi ha Madrid, Berlín i París (el mateix carrer amb tres noms diferents) i l'avinguda de Roma. Però res més. A Moscou, Amsterdam, Hèlsinki i Estocolm els van col·locar després a la Vila Olímpica, com a seus d'uns Jocs. Lisboa està per la Vall d'Hebron i Brusel·les és un carrer costerut i sense semàfors al Guinardó. Aquí a Zuric i Viena només els dediquem bars, no carrers.